Cinema Critica

CRÍTICA

Àngel Quintana

Atrapats en una presó emocional

Xavier Dolan és l'enfant ter­ri­ble del cinema d'autor con­tem­po­rani. Amb poc més de 25 anys ja ha diri­git cinc llarg­me­trat­ges, ha estat cri­dat pels més impor­tants fes­ti­vals del món i en el dar­rer Fes­ti­val de Canes va tenir l'honor de com­par­tir amb Jean-Luc Godard el premi espe­cial del jurat per Mommy. Alguns el con­si­de­ren com un pro­ducte de les modes post­mo­der­nes, altres com un autor visi­o­nari capaç de crear sug­ges­ti­ves imat­ges; par­ti­cu­lar­ment, penso que Dolan és alguna cosa més que un cine­asta reve­lació, és algú que sap cap­tar els codis i les for­mes dels camins del cinema actual amb talent i ima­gi­nació.

Mommy és un melo­drama íntim que gira al vol­tant de tres per­so­nat­ges. Gai­rebé podríem con­si­de­rar la pel·lícula com una peça de cam­bra sobre un nen dese­qui­li­brat emo­ci­o­nal­ment que no sap con­tro­lar la seva hiperac­ti­vi­tat, una mare que no sap com con­tro­lar els ner­vis davant les sor­ti­des del seu fill i una veïna solitària que esdevé la cata­lit­za­dora emo­ci­o­nal de la relació. L'argu­ment s'ins­criu en un pas­sat pro­per en què hi ha una llei de inter­na­ment dels joves que pre­sen­tin símpto­mes esqui­zofrènics. Al llarg de dues hores es posa de mani­fest un drama difícil de resol­dre. Per alguns espec­ta­dors tot allò que Mommy posa sobre la taula pot ser vist com el resul­tat d'un seguit de situ­a­ci­ons histèriques, en què els crits i les ten­si­ons esde­ve­nen una força dramàtica forçada. En el cinema de Xavier Dolan, però, els exces­sos no són mai gratuïts i encai­xen per­fec­ta­ment en un tre­ball de recerca per­so­nal que el porta cap a la con­quista d'una certa imatge neo­bar­roca, en què les rup­tu­res emo­ci­o­nals con­tras­ten amb pas­sat­ges de certa calma i on hi ha sem­pre un desig d'explo­ració de ter­ri­to­ris des­co­ne­guts. Mommy avança com una pel·lícula sobre la depressió, sobre la sole­dat en què viuen uns per­so­nat­ges per­duts dins de la gran ciu­tat –en aquest cas, Mont-real– i sobre la boge­ria.

Per rodar aquesta pecu­liar peça de cam­bra, Xavier Dolan deci­deix con­ver­tir l'enqua­dra­ment en una mena de presó. El for­mat de la pel·lícula és qua­drat –1/1– i aquest fet pro­voca el tan­ca­ment de la ges­ti­cu­lació. Els cos­sos s'impo­sen sobre l'espai, la figura eclipsa el deco­rat i aquest fet no fa més que aug­men­tar la força ten­si­o­nal de la posada en escena. Només en dos moments molt con­crets, quan els per­so­nat­ges viuen una certa feli­ci­tat efímera, Dolan obre l'enqua­dra­ment i ens deixa res­pi­rar. En deter­mi­nats moments, els crits s'eclipsen i esclata la música trans­for­mant la imatge en un sofis­ti­cat vide­o­clip que trenca totes les con­ven­ci­ons dramàtiques. Tot ple­gat està resolt amb bri­llan­tor, amb un cert gust per la sobrecàrrega i amb un jove actor enfron­tat a dues actrius que estan veri­ta­ble­ment fantàsti­ques. Mommy, tal com ja ho havia demos­trat Xavier Dolan a Lau­rence Anyways o Tom à la ferme, és alguna cosa més que la con­sa­gració d'un gran autor.

Mommy
Direcció: Xavier Dolan Intèrprets: Anne Dorval, Antoine-Olivier Pilon, Suzanne Clément, Patrick Huard Gènere: Drama Any: Canadà, 2014


Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.