Opinió

art & CO

pilar parcerisas

La mirada de Torres Monsó

Posició de l'escul­tura

El pin­tor Bar­nett New­mann deia que una escul­tura és allò amb què topes quan t'enre­ti­res per veure una pin­tura. L'escul­tura ha estat una de les dis­ci­pli­nes que han sofert més trans­for­ma­ci­ons al segle XX. Sobre­tot, la seva des­cons­trucció, a la con­questa de l'espai i a la hibri­dació amb altres llen­guat­ges. Quan avui per refe­rir-nos a les arts plàsti­ques par­lem d'arts visu­als, estem adop­tant una nomen­cla­tura anglo­sa­xona introduïda en les dues dar­re­res dècades per l' avenç de les noves tec­no­lo­gies i que redu­eix les arts plàsti­ques a una visu­a­li­tat de pan­ta­lla, que exclou l'escul­tura com a dis­ci­plina mate­rial.

Huma­nisme i iro­nia

Fa pocs dies que l'escul­tor Paco Tor­res Monsó (Girona,1922-2015) ens ha dei­xat. La seva obra és un exem­ple d'aquesta evo­lució de les arts plàsti­ques al segle XX. Ell, que va començar la seva tra­jectòria a redós de l'herència del nou­cen­tisme d'Arísti­des Mai­llol, Enric Monjo i Josep Clarà, acabà assu­mint els can­vis de l'escul­tura durant el segle XX fins incor­po­rar-hi la foto­gra­fia, el vídeo, i com­par­tir alguns pen­sa­ments i obres escultòriques amb artis­tes de gene­ra­ci­ons més joves. La seva pre­o­cu­pació: la presència de l'home en el món i la seva relació amb l'uni­vers. D'aquí la seva dar­rera obra al cen­tre d'art Bòlit, Drone, el seu dar­rer tes­ta­ment i l'angúnia de saber que algú, sense con­trol, es diri­geix amenaçant cap a algú que no sap qui és. Aquests poders ocults que domi­nen l'uni­vers dels homes han nodrit l'obra de Tor­res Monsó al llarg de més de setanta anys. L'escul­tura ha tin­gut sem­pre una missió humanística, metafísica, molt dife­rent de la repre­sen­tació il·lusi­o­nista de la pin­tura. Ell ens recorda que l'escul­tura és rea­li­tat.

Adap­tar-se als temps

Tor­res Monsó ha tran­si­tat del clas­si­cisme ini­cial a l'escul­tura angoi­xada de l' infor­ma­lisme, a l'estètica més pop i mini­ma­lista, fins des­cons­truir total­ment l'escul­tura en frag­ments de rea­li­tat, on el seu cos, els sen­tits, la seva presència física o la seva sor­desa van ser-ne pro­ta­go­nis­tes incor­po­rats. Va pren­dre consciència de la mutació dels valors humans en els dar­rers temps i la seva obra llançà pre­gun­tes que denun­ci­a­ven la posició de l'home amb el món. A diferència de Josep Maria Subi­rachs, escul­tor de la mateixa gene­ració també recent­ment des­a­pa­re­gut que no va aban­do­nar mai el clas­si­cisme, Tor­res Monsó va afron­tar cada moment històric amb luci­desa, iro­nia, sen­tit de l' humor i cre­a­ti­vi­tat. Girona en podrà gau­dir molt temps més amb la presència de la seva obra a l'espai públic de la ciu­tat. Al març, el cen­tre Les Ber­nar­des de Salt ofe­rirà una mos­tra de Tor­res Monsó que havia pre­pa­rat amb Pep Admet­lla.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)

Compra un passi per només 1€ al dia