Cultura

Lluís Miñarro

PRODUCTOR I DIRECTOR DE CINEMA

“Fa 25 anys que lluito sense parar”

Amb una acadèmia i uns premis Goya no estan representats els problemes de
la indústria

Vivim en un país així de curiós, deia algú fa poc. Lluís Miñarro (Barcelona, 1949) fa 25 anys que passeja pel món la marca de la seva productora Eddie Saeta. Després dels Gaudí, en què aspirava a 11 premis i en va guanyar 2, va córrer la notícia que plegava. Uns dies després de l'eufòria dels Goya, hem volgut parlar amb aquest productor i director que aposta pel cinema d'autor innovador i personal. Un home amb poques estatuetes d'acadèmies, però amb més de 80 premis internacionals, inclosa la Palma d'Or de Canes.

Tanca Eddie Saeta, però Lluís Miñarro continua?
El que desapareix és un segell, una marca que té un prestigi internacional, que ha consolidat al llarg de 25 anys amb 34 llargmetratges molt prestigiosos, i que d'alguna manera, encara que ningú m'ho ha demanat, ha representat el cinema català i espanyol arreu del món, en més de 800 festivals, i a més, ha gaudit [riu] de més de 80 premis internacionals.
Per què tanca Eddie Saeta?
Perquè no queda més remei, no surten els números. Jo he intentat acomodar l'empresa a la situació actual reduint plantilla i despeses, canviant de seu social... He fet el que he pogut, però faig un tipus de cinema molt fràgil, que difícilment s'acaba d'amortitzar, i ara la situació no està per poder continuar. Si ho haguéssim de definir d'alguna manera, diria que se m'ha acabat la capacitat de resiliència vers el cinema espanyol. Fa 25 anys que lluito permanentment contra les televisions públiques, contra les institucions, contra els distribuïdors, contra altres productors, contra l'exhibició... Ha arribat un punt que resulta inviable, no surten els números.
Per què no surten?
Per motius que coneixem tots: la davallada d'ajuts públics, i aquest sector només es pot mantenir amb el sistema que hi havia orquestrat; les dificultats perquè les televisions comprin drets d'antena, i en el meu cas, des del 2010 TVE no ha comprat cap de les pel·lícules que he fet, ni tan sols una Palma d'Or de Canes. El 30% d'una pel·lícula d'aquestes que abans assumien les televisions públiques no ha estat favor meu des del 2010. A part d'això, dificultats cada vegada més grans per a la distribució i exhibició a casa, no he aconseguit fidelitzar un distribuïdor en tots aquests anys, no he aconseguit formar part d'un lobby, que sembla que és la manera de funcionar d'aquesta indústria.
Això que explica contrasta amb l'eufòria vista fa poc als Goya...
És cert que, quant a números, el cinema de l'Estat ha aconseguit uns certs beneficis, malgrat l'IVA, però això és un embolcall. Amb una acadèmia i uns premis Goya no queden representats els problemes de la indústria. La realitat va minant per sota.
Premien l'èxit d'uns pocs?
Sí, sempre és així. A més, les acadèmies normalment premien el més comercial, i això els dóna una segona oportunitat d'existència. Passa amb l'Acadèmia de Hollywood i amb totes les altres. Més que la qualitat es premia la quantitat. Aquest és un dels problemes que s'hauria de plantejar també la nostra acadèmia. Quin perfil volem? Volem mostrar el talent de casa i la nostra idiosincràsia al món o volem adherir-nos a un model que pretén fidelitzar l'espectador local, cosa que tampoc aconseguim?
Si hagués guanyat més premis Gaudí i algun Goya, plegaria?
Sí, la decisió no té a veure amb uns premis. Fa més d'un any i mig que estic en una situació crítica, i una empresa no pot tenir pèrdues cada any. De tota manera, desapareix una marca. En el futur, a la que canviïn les condicions, i totes les promeses que tenim arribin a ser realitat, puc començar de nou, amb una altra marca.
Aquí?
Inclús aquí. O en un altre país, no ho tinc clar. El que tinc clar és que necessito una etapa com sabàtica, de regeneració. Sempre m'ha interessat un cinema adscrit a dues coses. Primer, entenc el cinema com un art, el setè art. I segon, entenc el cinema com a part de la diversitat. I potser, com per moments desapareixen les espècies, ara li ha tocat desaparèixer a Eddie Saeta. Però no tinc interès a defensar un altre tipus de cinema, ara no em posaré a fer TV movies o publicitat, per mantenir Eddie Saeta viva.
Dirigir el primer film de ficció, ‘Stella cadente', i just després plegar era premeditat o casual?
Potser és causalitat, més que casualitat. És curiós observar que en determinats moments de la vida hi ha coincidències. Inclús el que em conegui pot trobar segones lectures a Stella cadente del meu moment actual. La meva decisió final pot estar representada en la pel·lícula, es pot llegir entre línies.
Es refereix al rei que vol canviar el món i acaba plegant?
Ho podria arribar a veure així, però no és un tema que hagi de valorar jo, i no interessa al públic en absolut, més aviat interessa a les meves persones properes. En tot cas, les condicions per fer aquest cinema ara són molt més difícils que el 2010, en què vaig fer cinc pel·lícules i una va guanyar a Canes, una altra a Karlovy Vary... A partir del 2011, amb el canvi de govern i la disminució de recursos per a aquest tipus de cinema, tot plegat t'acaba ofegant.
Quin grau de culpa en tenen la Generalitat i TV3?
TV3, puc dir que és l'única entitat que m'ha fet costat. D'almenys una de cada dues pel·lícules que he fet n'han anat comprant els drets d'antena. És encomiable, han sabut veure que una de les funcions d'una televisió pública és apostar per la diversitat, i que cada tipus de públic pugui tenir accés a qualsevol tipus de proposta cultural. A l'Estat espanyol, és l'única cadena que ho ha entès, de les que he tractat. Pel que fa a la Generalitat, com que hi ha hagut retallades, les convocatòries d'ajuts s'han espaiat en el temps, i a això s'hi ha d'afegir la dificultat de trobar crèdit bancari, la conjuntura econòmica també ha perjudicat.
Quina opinió li mereix el ministre de Cultura, acusat de no ser amic de la cultura en els Goya?
El meu metge de capçalera m'ha recomanat no tractar de temes que em puguin generar més estrès. Si vols parlem del ministre japonès de Cultura, senyor Shimamura, o de com la prefectura de la ciutat de Nara sufraga despeses de la realitzadora Naomi Kawase perquè considera que es una ambaixadora cultural del cinema japonès a l'estranger... [Lluís Miñarro és coproductor del seu darrer film, Still the water].
Fa un any i mig advertia que podien desaparèixer les bases del sector, la feina de trenta anys. Està passant?
Està passant, i la gent que continua treballant, ho fa en condicions de molta precarietat. Avui en dia la tecnologia permet fer les coses per un preu més mòdic, però es fa a força de dessagnar el persona. La prova la tens en el fet que han crescut els formats més econòmics. A Catalunya, en concret, darrerament s'han fet o s'ha intervingut en 55 o 60 produccions, però la meitat són documentals que estan per sota dels 150.000 euros. El cert és que ha crescut la precarietat i molta gent ha hagut de marxar de casa per buscar-se la vida
D'on ve el nom d'Eddie Saeta?
És una coincidència. Quan vam fundar la productora, el primer que vam fer va ser publicitat per tenir un romanent per després poder fer cinema. Afortunadament, era un moment molt bo per la publicitat, ens vam poder guanyar bé la vida i vam revertir els beneficis en el cinema. Saeta vol dir fletxa, i la idea que suggereix de rapidesa ens lligava molt amb la publicitat. Es diu Eddie com es podria haver dit Johnny o Nat. Volíem crear un àlter ego, crear una persona que no fos cap dels tres socis que vam fundar la productora i que fos un personatge de ficció en si mateix.
Hi ha gent que encara l'anomena Eddie...
Sí, encara rebo alguna carta en què em diuen: “Hello, mister Eddie!
Per què ha aconseguit anar
a 800 festivals i guanyar
tants premis?
Perquè m'ho he treballat. Has de viatjar amb les pel·lícules, no les has de deixar òrfenes. Has de conèixer la gent, mostrar el que has fet personalment... i sobretot parlar idiomes. Cada any faig uns 30 viatges internacionals. Així vas coneixent gent que entén el cinema de la mateixa manera que tu i pots fer coproduccions internacionals en el futur. Tot això no s'improvisa, ho has de treballar.
Quina perspectiva dóna de Catalunya, viatjar tant?
M'agrada molt viatjar, en aquest sentit no ha estat un gran sacrifici, però esgota, cremes energia. La part positiva és la quantitat de contactes que he pogut fer i la quantitat de pel·lícules que he pogut veure als festivals, és molt enriquidor.T'adones que vivim en un país molt petit. No em preocupa la dimensió geogràfica, ja està bé que sigui petit. Em preocupa que sigui petit en l'aspecte ideològic o mental, a vegades ens mirem massa el melic.
Entén que el nou públic necessiti conèixer els clàssics i el cinema de narrativa ‘vuitcentista', abans d'apreciar el cinema innovador i d'avantguarda?
Sí, a mi m'agrada aquest tipus de cinema perquè des dels quatre anys he vist moltes pel·lícules, en cineclubs, filmoteques, a la televisió quan feia bons cicles, i al cinema, no cal dir-ho, i he desenvolupat un gust molt particular. El que em sorprèn avui en dia no només en el cinema, en totes les arts, és el desconeixement dels referents. Per entendre per què Renoir o Manet pintaven com ho feien, primer has de conèixer Goya, si no, no s'entenen. Has de conèixer les fonts, res neix per generació espontània. I la història del cinema no és tan llarga, són cent anys i escaig. A Stella cadente, per exemple, la gesticulació d'Àlex Brendemühl està inspirada en el cinema expressionista alemany. Si no el conegués, segurament la pel·lícula seria molt diferent.
Creu que si fos francès li valorarien més la feina?
M'ho han dit alguna vegada,
però no ho sé. El que a mi sempre m'ha fet il·lusió és poder fer això des d'aquí, al meu país. Quin sentit té que ho faci des de França? Ja hi ha un francès que ho fa. El meu repte ha estat consolidar o intentar fer això amb les dificultats de casa.
Què escolliria de tota la seva filmografia? Quina pel·lícula el representa millor?
En general estic orgullós de tot el que he fet, perquè sempre ho he triat. Hi ha hagut sempre un compromís de respecte amb els directors amb què he treballat, i un compromís artístic, a favor de la creativitat. No en tinc cap impressió negativa, estic orgullós de tot el que he fet. Hi ha una cosa, quan miro enrere, que és irracional, no és premeditada: a vegades sembla que les pel·lícules es parlin, encara que els directors no es coneguin. Hi ha una mena d'esperit comú en totes aquestes pel·lícules. Per exemple, el 2010 vaig produir quatre pel·lícules que parlaven de fantasmes, i jo no m'havia traçat cap pla per fer-ho així, és casualitat. Hi ha un fil comú que uneix gran part de les meves pel·lícules, i no té una explicació lògica, no sé dir per què, almenys ara per ara.


Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.

Un Macba en acció

barcelona

Obrint finestres

figueres

Música viva, però en línia

BARCELONA
Un tast de...
‘Escalada a l’Everest’, de George Mallory

Una llarga història

Blaumut obre a Strenes la gira acústica ‘0000’

girona
subhasta

Ventura Pons ven la seva col·lecció d’art

Música

Ethno Catalonia s’ajorna i ressitua alguns concerts

música

Bon Jovi publica un tema sobre George Floyd

cinema a la fresca

Sala Montjuïc programa ‘Joker’ i ‘Parásitos’