La història viva dels músics de Tortellà arriba als cent anys

A Tor­tellà expli­quen que hi va haver un temps en què només amb els músics que vivien al car­rer de Sales es podia mun­tar una cobla. Els anys en què gai­rebé a cada casa de Tor­tellà hi havia un músic que­den enrere, però al car­rer de Sales hi resis­teix un pro­ta­go­nista d'aque­lla època, en Roc Marco. Dijous va fer cent anys (“va néixer en època de l'Alfons XIII”, ens recor­dava l'alcalde), un esde­ve­ni­ment que aquest dis­sabte es va cele­brar al poble amb un dinar popu­lar i molta música, i que la Gene­ra­li­tat i l'Ajun­ta­ment han com­me­mo­rat amb un petit home­natge.

En Roc –nas­cut en un poblet de Múrcia, però que es va tras­lla­dar a la Gar­rotxa de ben petit– era fus­ter i, lle­vat d'unes noci­ons ele­men­tals de sol­feig, no va tenir for­mació acadèmica. Als 13 anys ja tocava la tenora, recol­zant-la en un moble perquè li pesava massa. A la llarga se'l conei­xe­ria sobre­tot com a intèrpret d'aquest ins­tru­ment, però també va tocar el saxòfon, el cla­ri­net i la flauta. Va tocar a diver­ses cobles orques­tra: Els Petits de Tor­tellà, la New York, la Prin­ci­pal de Banyo­les, la Marimba, la Prin­ci­pal de Tor­tellà, la Prin­ci­pal de Figue­res, el Con­junto Azul, l'Audi­vert de Per­pinyà, la Camps Oli­ver i la Prin­ci­pal de la Gar­rotxa. “És la imatge de la història viva de la tra­dició musi­cal del poble”, resu­mia el també músic tor­te­lla­nenc Josep Reig. Curi­o­sa­ment –expli­cava en Roc dijous, el dia del seu ani­ver­sari–, quan era petit, les seves mans ana­ven soles cap al piano. “Estic segur que si en aquells moments a Tor­tellà hi hagués hagut un pro­fes­sor de piano, jo hau­ria tocat aquest ins­tru­ment”, diu.

I una altra con­fidència, des­til·lada a casa seva, rode­jat de fami­li­ars, quan la direc­tora de Benes­tar i Família a Girona, Mon­ser­rat Roura, li lliu­rava la meda­lla cen­tenària de la Gene­ra­li­tat, i l'alcalde, Joa­quim Pagès, una placa com­me­mo­ra­tiva: la seva mare l'ano­me­nava sem­pre Pepe, en lloc de Roc, segu­ra­ment perquè va néixer el dia de Sant Josep.

Uns pocs anys enrere, a en Roc encara el podíem tro­bar al popu­lar cafè que porta el seu nom. Una vegada, fa molt de temps, ens hi va mos­trar la tenora que havia tocat de jove i que guarda com el tre­sor que és. Però encara millor que aquest tre­sor és la il·lusió que sem­pre irra­dia. Serà la bar­reja de música i ale­gria, el secret per viure tants anys?