Reportatge

‘in memoriam'

Lluís Urpinell-i-Jovani

Joaquim Molas: 44 anys

Molas va morir el 16 de març passat. El poeta i exalumne seu Lluís Urpinell-i-Jovani s'acomiada amb aquest article de 44 anys d'amistat amb el mestre

Fou, sempre, un ‘treballador' de la cultura catalana, coherent
Joaquim Molas
i Batllori era fill del músic Isidre Molas i Font

Vaig anar a veure en Joa­quim Molas –aquest cop, m'hi acom­panyà el poeta i tra­duc­tor Jordi Vintró, que encara no havia tin­gut ocasió de conèixer-lo per­so­nal­ment– el prop­pas­sat dijous 12 de març. Aquest cop, res­pec­tant el con­sell dels met­ges, es tractà, tan sols, d'una visita-de-pujar-i-bai­xar, ràpida. Real­ment, en menys d'un mes, Molas havia sofert una forta dava­llada de salut (“Ara, estic des­no­nat, pel que fa a qual­se­vol trac­ta­ment con­tra el càncer de pulmó, de part de l'Hos­pi­tal Clínic, i em veu un simp­to­matòleg...”, m'havia comen­tat per telèfon). Sigui com sigui, en cap moment no vaig pen­sar que el seu traspàs havia d'ésser tan ràpid –de dijous 12 a dilluns 16–, però, la mort, es veu que, sovint, té pressa a endur-se els millors (i no recorro, ara i ací, a cap tòpic)!

Aque­lla tarda vam tenir, encara, prou temps per repas­sar, en mots seus, alguns moments “feliços” de la seva vida intel·lec­tual: “A la meva vellesa –imme­di­a­ta­ment, però, canvià aquest sin­tagma per “a la meva mort”(!)–, recordo molt bé els pri­mers anys de docència a l'Autònoma, la inno­va­dora revista de poe­sia Tarot­de­quinze” –que vam cofun­dar, codi­ri­gir i publi­car, amb el seu suport, en Jaume Creus, un altre alumne autonòmic, i jo mateix–, etcètera, i poguérem, també, revi­sar breu­ment els qua­ranta-qua­tre anys d'amis­tat i de tas­ques dutes a terme con­jun­ta­ment: la pre­sen­tació, futu­rista, que ell féu, a la dar­re­ria dels anys 80, de les “esto­va­lles poètiques” en un res­tau­rant de la cadena Medas, a l'altura de Mont­cada i Rei­xac, a tocar de l'auto­pista A-7; el magnífic pròleg que accedí a escriure'm per a l'edició facsímil de La Llu­ma­nera de Nova York, que, quan veié, de nou, la llum, celebràrem tot pre­nent un “pla­ti­llo d'en Guti” –ano­me­nat així, pel xef, en honor del polític del PSUC– al res­tau­rant Can Pare­llada, al Barri Gòtic), etcètera, i un joc lite­rari, diver­tit –pot­ser el seu dar­rer text, que, even­tu­al­ment, miraré de publi­car–, que havíem ence­tat i tan­cat no feia gaire: Diàleg de dos mori­bunds. En efecte, ens escriguérem sen­gles sem­blan­ces biogràfiques, que signàrem con­tra­po­sa­da­ment: ell, la meva, i, jo, la seva.

El prop­pas­sat dime­cres, només entrar al Tana­tori de les Corts, em vaig tro­bar l'Eli­seu Cli­ment, sem­pre afa­ble, que em comentà: “Se n'han anat tots: en Comas, en Riquer, en Cas­te­llet...; ell ha estat el dar­rer!”, i és, d'alguna manera, ben bé així.

Amb la des­a­pa­rició de Joa­quim Molas se'n va un mes­tre –el mes­tre!– de joves talents –que ara ja vore­gen o superen la sei­xan­tena, o que, dis­sor­ta­da­ment, ja han tras­pas­sat–, ço és, un des­co­bri­dor, per a ells, d'un món lite­rari (i, doncs, cul­tu­ral i polític) que el fran­quisme havia mirat de sebo­llir i, en defi­ni­tiva, un estudiós –un “científic”, anava a dir– de la cul­tura literària cata­lana, sem­pre atent i ama­tent a tot el que s'esde­ve­nia al seu vol­tant.

Fa uns tres mesos, en una de les visi­tes a casa seva, em demanà si conei­xia el “jove” poeta Josep Pedrals, l'obra del qual en Pere Gim­fer­rer, digué, li havia reco­ma­nat de lle­gir... Al cap d'una set­mana, vam anar-lo a veure ple­gats, en com­pa­nyia de la poeta i rap­soda Mònica de Dal­mau i del poeta i can­tau­tor Víctor Obi­ols/Boca­ne­gra.

Fou, aque­lla, mal­grat la ja deli­cada salut de Molas –ales­ho­res, però, encara hi sen­tia i no neces­si­tava oxi­gen clínic–, una matinée memo­ra­ble, com em con­fessà al cap d'uns dies, amb ganes, encara, de poder repe­tir-ne d'altres –cosa de què, ara mateix, m'ale­gro doble­ment–. En Pedrals li duia els seus lli­bres, que li volia dedi­car..., però en Molas, per sor­presa d'aquell, s'anti­cipà i li digué que, feia temps, ja els havia com­prat i que els tenia (en algun indret de la seva immensa bibli­o­teca) ben lle­gits. L'Obi­ols/Boca­ne­gra li parlà una bona estona de la seva obra poètica –que ell, en part, ja conei­xia (con­cre­ta­ment, el seu Opus Zero, que du un pròleg de Joan Brossa)–, els pri­mers vint-i-cinc anys de la qual aca­ben d'ésser aple­gats en un volum (Sol de lluna ple; Edi­to­rial Els Llums, Bar­ce­lona), i del seu ves­sant musi­cal, i, Molas, de son pare, el gran inno­va­dor de la psi­quia­tria a casa nos­tra i un dels dar­rers mece­nes cul­tu­rals, que ell havia cone­gut i amb qui havia com­par­tit, temps ha, mesa de jurat lite­rari.

En aque­lla avi­nen­tesa, tractàrem, també, del tema dels drets d'autor i de si es pot viure d'escriure, en català, a Cata­lu­nya. Molas adduí la figura de son pare, el músic Isi­dre Molas i Font, que, explicà, ho havia acon­se­guit els dar­rers anys de la seva vida. Paral·lela­ment, reobrírem la qüestió –sobre la qual dúiem, ambdós, força temps tre­ba­llant– de com pro­moure a bas­ta­ment la poe­sia cata­lana i, un cop més, con­cloguérem que calia interes­sar les mul­ti­na­ci­o­nals –Vue­ling, per exem­ple, li havia insi­nuat, uns mesos enrere– com a copa­tro­ci­na­do­res –con­jun­ta­ment amb els orga­nis­mes ofi­ci­als cul­tu­rals, ara força depau­pe­rats– de DVD (a qua­tre llengües) sobre autors cata­lans, espec­ta­cles lírics, etcètera. Aquest pla, no cal dir-ho, roman pen­dent, i, doncs, l'hauré de repren­dre en soli­tari...

He vol­gut demos­trar, amb tot això, que Molas fou, sem­pre, un tre­ba­lla­dor de la cul­tura cata­lana, cohe­rent, fins al dar­rer moment. I, per aca­bar aquesta petita crònica vital, m'abe­lli­ria pale­sar que, per mitjà dels dis­cur­sos que es feren a la cerimònia de comiat, es digue­ren més de qua­tre veri­tats –cito de memòria– sobre la seva per­sona.

Així, entre altres, l'his­to­ri­a­dor Josep Fon­tana remarcà la inde­pendència de pen­sa­ment de Molas –“que arribà a pro­duir enve­ges en més d'una ocasió”– i la seva lluita, tot­hora, en favor del redreçament cul­tu­ral català –“pot­ser, si m'hagués dedi­cat a la lite­ra­tura cas­te­llana, m'hau­ria fet ric i hau­ria estat més cone­gut, però no ho vaig fer”, li havia comen­tat–, ja des de la mateixa etapa fran­quista –“alguns repre­sen­tants de la qual encara no l'han aban­do­nat”, inserí dins el seu par­la­ment–. El dra­ma­turg Josep Benet i Jor­net relatà anècdo­tes per­so­nals, com les pas­se­ja­des-tertúlia (d'anar-i-venir) que feien per l'Eixam­ple des del ves­pre fins a la mati­nada, en sor­tir de les clas­ses de Molas als Estu­dis Uni­ver­si­ta­ris Cata­lans –de les quals remarcà la dedi­cada al moder­nisme, que els assis­tents con­si­de­ra­ren tan genial que, al final, es posa­ren, tots, dem­peus–, i féu avi­nent que, per a ell –i per a molts d'altres, entre els quals m'incloc–, Molas fou un “mes­tre i un amic”, i, també, d'alguna manera, “un pare”. Final­ment, Isi­dre Molas clogué l'acte, laic i molt cor­dial, dient que “estava molt orgullós d'haver tin­gut en Joa­quim com a germà gran”. La Lacri­mosa, del Rèquiem de Mozart, aco­miadà, per desig exprés de Molas, tots els assis­tents a la dita cerimònia.

Dime­cres 18 de març, érem molts al Tana­tori, sí, però no hi érem tots.

Adéu-siau, Molas, i, un cop més, mol­tes gràcies!



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.