Reportatge

25 anys de la mort de manuel de pedrolo

EVA POMARES

Viatge fora el mur

Ara fa 25 anys va morir Manuel de Pedrolo, un dels escriptors més prolífics, polièdrics i compromesos de la literatura catalana

Traductor d'idiomes apresos als diccionaris
Lluitador
en tots els fronts, va morir sol
Tiba la realitat i les possibilitats existencials

Com recorda la seva filla Ade­lais, Manuel de Pedrolo s'auto­de­fi­nia així: “Vaig néixer dins uns murs i, encara que no s'accepti, tinc moral de pre­so­ner.” La pàtria de nai­xe­ment de l'autor, un dels més prolífics i polièdrics de la lite­ra­tura cata­lana, són els del cas­tell segar­renc de l'Aranyó, on va néixer el 1918. Però Pedrolo busca sem­pre més enllà dels murs, tot forçant cons­tant­ment els límits lite­ra­ris, polítics i soci­als per inten­tar abas­tar, a través dels seus per­so­nat­ges, totes les pos­si­bi­li­tats de l'existència.

L'avi de Manuel de Pedrolo era el senyor del cas­tell. Per­ta­nyia a una noblesa ter­ra­ti­nent, ales­ho­res arruïnada, però il·lus­trada, en què l'accés als lli­bres i publi­ca­ci­ons era la quo­ti­di­a­ni­tat. Els seus pares van voler que el pri­mogènit nasqués entre aquells murs, tot i que vivien a Tàrrega, ciu­tat on passa la infan­tesa. Els estius a l'Aranyó, en com­pa­nyia del reguit­zell de tie­tes sol­te­res que habi­ta­ven dins els freds murs del cas­tell. L'herència fami­liar de cos­tums ances­trals, empa­ren­tada amb la resta de noblesa segar­renca, pesava ja ales­ho­res com una llosa sobre el nen Pedrolo. I mai dei­xa­ria de fer-ho. “La meva tia es feia por­tar revis­tes de París i, men­tre que la resta de nens por­tava bata i cabells ben curts, a ell el feien anar amb melena i mode­let propi”, explica Ade­lais. En con­ver­ses reco­lli­des per Jordi Coca, el mateix Pedrolo recor­dava: “Se'm veia com una mosca en un got de llet.” Eren les pri­me­ren­ques sen­sa­ci­ons d'inco­mo­di­tat social en una per­sona “tímida”, segons el defi­neix Ade­lais. La Segarra, on volia ser enter­rat, se li arrela a l'ànima. “El clima és dur. Ara, hi ha como­di­tats, però en aquells temps els hiverns gelats dins un cas­tell, les ges­tes dels avant­pas­sats... Tot això con­fi­gura els caràcters. I a ell, el marca.”

Lliure, mal­grat les rei­xes

Així, Pedrolo sem­pre va tenir molt pre­sents les rei­xes, de tota mena, que col·loca la vida. I sent un home d'espe­rit “total­ment lliure”, va mal­dar, a través de la lite­ra­tura, per superar-les en una època espe­ci­al­ment tan­cada a Cata­lu­nya, la segona mei­tat del segle XX. Des de la tar­dor pas­sada, el viatge vital i lite­rari de Pedrolo es troba allot­jat en un altre cas­tell, el també segar­renc de Con­ca­be­lla (Plans de Sió). A l'Espai Pedrolo, les sales són vol­gu­da­ment en penom­bra, i el visi­tant és rebut amb el seu poema Rei­xes a través (1944-52) gra­vat a la paret: “Però jo he esco­llit aquest camí, quan podria haver fet com tots els homes, limi­tar-me. Penso, doncs, en unes rei­xes a través de les quals el cel és blau i immens. I això és cert encara que siguin, també, cer­tes les rei­xes.” Mai es va treure de sobre el pes­si­misme vital. “Però no era d'aquells que es tan­quen a casa, sinó que l'espe­rona a con­ti­nuar la lluita en tots els àmbits.”

Manuel de Pedrolo i Jose­fina Fabre­gat –Pei, com l'ano­me­nava afec­tu­o­sa­ment l'autor– van haver de fes­te­jar set anys, ja que les famílies els pro­hi­bien de casar-se. “Ella era tei­xi­dora, de família obrera de Sants. A casa el pare con­si­de­ra­ven que eren massa humils, i a la de la mare, que Manuel era un senyo­ret”, explica Ade­lais. Final­ment van deci­dir-se a tren­car els murs de classe social. El 1948, dos anys després d'haver-se casat, escriu el pri­mer lli­bre de poe­mes, i poc després, s'estrena com a novel·lista amb Elena de segona mà. “La meva mare li va donar la força vital per arren­car.” La pare­lla s'ins­tal·la a Tàrrega, ciu­tat on Pedrolo havia pas­sat la infan­tesa. “Ella no se sent accep­tada per la família i, el meu pare, a Tàrrega se'l con­si­de­rava una per­sona estra­nya. Es declara cata­la­nista i després, inde­pen­den­tista. Se sen­tia en el punt de mira de molta gent.” El 1950, tot i con­ti­nuar esti­ue­jant a Tàrrega, la pare­lla marxa defi­ni­ti­va­ment a Bar­ce­lona, on un any després neix Ade­lais. “Tenia ànsies de lli­ber­tat, no li agra­dava que li pos­ses­sin murs.” De fet, Tàrrega, al con­trari que la Segarra, no ha rei­vin­di­cat mai Pedrolo. Mal­grat que la casa fami­liar encara acull la bibli­o­teca de l'autor, uns 11.000 volums encara per clas­si­fi­car.

Arri­bats a Bar­ce­lona, Pedrolo comença fent de cor­rec­tor en una edi­to­rial, de tra­duc­tor i redacta infor­mes comer­ci­als per a una agència de detec­tius pri­vats. Són anys en què cal sobre­viure: també tre­ba­lla en un estanc, de vene­dor de fruita... “Fins als anys setanta no va acon­se­guir viure de la lite­ra­tura i molt modes­ta­ment. Quan era petita, i tot i que jo no me'n vaig assa­ben­tar fins a ser jove­neta, ho havien pas­sat econòmica­ment molt mala­ment.”

Manuel de Pedrolo era un home de cos­tums ruti­nari i un cre­a­dor infa­ti­ga­ble. Segu­ra­ment, impres­cin­di­ble per poder asso­lir una pro­ducció glo­bal de més de 300 obres de poe­sia, novel·la, tea­tre, arti­cles de premsa –sobre­tot al diari Avui– i die­ta­ris. Al pis del car­rer Cal­vet, es lle­vava a les 10 del matí, pas­se­java per lli­bre­ries de vell, edi­to­ri­als i feia infor­mes per a l'agència fins a les dues, hora de dinar. “Quan cre­ava un lli­bre, men­java com un autòmat i tor­nava al des­patx. La meva mare ho res­pec­tava.” Els diu­men­ges, volta obli­gada pel Mer­cat de Sant Antoni a la recerca de lli­bres de segona mà, en família o sol. “Jo no tinc la sen­sació d'haver patit absència paterna, encara que no va ser gaire con­ven­ci­o­nal. Per exem­ple, de ben petita em posa­ven durant hores a la trona davant de la lli­bre­ria. Els pares m'havien expli­cat que tenia con­ver­ses amb els lloms de colors dels volums...” A la tarda i fins a les dues de la mati­nada, lle­gia qua­tre lli­bres simultània­ment i escri­via al des­patx, ara reproduït fidel­ment a Con­ca­be­lla. Els estius tar­ga­rins incloïen excur­si­ons a l'Aranyó i per les planúries ondu­lants de la Segarra, però la rutina vari­ava poc. Sobre­tot, feina d'escriure i lle­gir: “M'asseia a les esca­les del men­ja­dor a escol­tar com reci­tava els poe­mes que cre­ava. El pri­mer estiu després de morir, quan vaig tor­nar a Tàrrega, encara en sen­tia la veu i el tic-tac de la màquina d'escriure...”.

Home com­promès amb la rea­li­tat del seu temps, Pedrolo rebia qui el venia a visi­tar, però no sovin­te­java els cer­cles lite­ra­ris ni soci­als. S'abo­cava al món a través dels lli­bres: “No va anar mai de viatge. Enlloc. Sols me'l vaig acon­se­guir empor­tar un cop a Menorca i s'ho va pas­sar fatal.” Des d'aque­lla taula del des­patx, aju­dat per milers de volums, paper de calc, fit­xes i rot­llos de cinta per a la màquina d'escriure, Manuel de Pedrolo va por­tar als lec­tors cata­lans clàssics com Faulk­ner, Kero­uac i Sar­tre. Traduïa de l'anglès, el francès i el por­tuguès. Però mai va anar ni a una sola classe d'aquests idi­o­mes. “Segu­ra­ment, per falta de diners. Els sabia d'haver-los estu­diat als dic­ci­o­na­ris... Quan jo tor­nava de classe de francès i volia dia­lo­gar amb ell, era impos­si­ble! No ente­nia res de la pro­nun­ci­ació.” A par­tir del 1963, diri­geix la mítica col·lecció de novel·la negra La Cua de Palla (Edi­ci­ons 62), que per­me­tia, per pri­mer cop en català, des­co­brir els clàssics sobre­tot nord-ame­ri­cans del gènere. Aquells anys, també va publi­car una novel·la policíaca i un dels seus lli­bres més cone­guts, Joc brut.

Vocació majo­ritària

L'autor va pre­fe­rir sobre­tot la novel·la. “Sabia que era el gènere més popu­lar i volia ser un escrip­tor majo­ri­tari.” Entre altres raons, les con­si­de­rava, igual que la tra­ducció de novel·la negra, eines “per atreure lec­tors a la llen­gua cata­lana”. Pedrolo se sen­tia espe­ci­al­ment con­tent de Temps obert (1963-1969). L'obra té un lloc propi i des­ta­cat a Con­ca­be­lla. Són onze novel·les, amb un sol pro­ta­go­nista, Daniel Bas­tida. Par­tei­xen d'una mateixa situ­ació, l'esclat d'una bomba durant la Guerra Civil i, a través de les dife­rents pro­fes­si­ons de Bas­tida en cadas­cuna, Pedrolo esdevé cro­nista d'una època. Alhora, pretén eixam­plar els límits de la novel·la i juga amb l'elas­ti­ci­tat de la rea­li­tat i l'existència. “Ell volia abas­tar-ho tot. En aquest sen­tit, era un home d'exces­sos”, afirma Ade­lais. Tre­ba­llava amb fit­xes i de Temps obert se'n con­ser­ven un miler, telegràfiques i pre­ci­ses, en què traça l'existència de... 940 per­so­nat­ges dife­rents!

Amb l'espasa de la cen­sura fran­quista sem­pre a sobre, Pedrolo “insis­tia” un cop i un altre en l'objec­tiu d'esqui­var-la, inten­tant no per­dre ni bous ni esque­lles. “És l'autor més cen­su­rat de la lite­ra­tura cata­lana. Feia tor­nar bojos els cen­sors. A vega­des li tor­na­ven un lli­bre amb una nota on li remar­ca­ven que sols li havia can­viat el títol res­pecte a l'ante­rior rebut­jat...”. Pedrolo acos­tu­mava a tenir fins a 20 títols pen­sats per a una mateixa obra. I anava tibant la corda. Ade­lais recorda que Acte de violència l'havia titu­lat Estat d'excepció: “Com volia que una dic­ta­dura ho aprovés? Però ell con­si­de­rava que així dei­xava clara la seva posició política.” El 1970 va publi­car
Un amor fora ciu­tat, en el qual trac­tava l'homo­se­xu­a­li­tat. Van deco­mis­sar el lli­bre i es venia en la clan­des­ti­ni­tat. Li va cos­tar ser jut­jat a Madrid per escàndol públic, i va expres­sar-se en català davant el tri­bu­nal, amb un tra­duc­tor al cos­tat. “És el pri­mer autor que va gua­nyar un judici d'aques­tes carac­terísti­ques. Va ser una pro­pa­ganda fantàstica!” Ade­lais tam­poc entén com van dei­xar pas­sar Totes les bèsties de càrrega. O l'incest pre­vi­si­ble de l'Alba a Meca­nos­crit del segon ori­gen, on la pro­ta­go­nista tam­poc es marca límits morals per tal de con­ser­var l'espècie. Ave­sats a bus­car-hi obvi­e­tats, la rea­li­tat de Pedrolo pot­ser era massa sofis­ti­cada per als cen­sors: “Crec que aque­lla gent no ente­nia quasi res.”

Pedrolo tenia afany glo­ba­lit­za­dor sobre la rea­li­tat. Per sobre dels límits morals d'una època, una altra dimensió de lli­ber­tat, el sexe. L'ero­tisme impregna l'obra del segar­renc. Fill d'una gene­ració de sexu­a­li­tat ama­gada en habi­ta­ci­ons en penom­bra, el mateix autor explica a Jordi Coca: “El sexe cons­ti­tu­eix una dimensió impor­tant que el novel·lista no pot negli­gir... A mi em diuen, de vega­des, que sóc massa cru.” Hi coin­ci­deix Ade­lais: “Em moles­tava molt la manera de trac­tar la dona i el sexe. De jove­neta, els com­panys em deien que era una sort tenir un pare que parlés així d'ober­ta­ment sobre el sexe. Però a mi em tenia ben collada. Una cosa eren les altres nenes, i l'altra, la seva única filla. De con­tra­dic­ci­ons en tenim tots.” L'Espai Pedrolo és un indret de múlti­ples lec­tu­res, amb capes infor­ma­ti­ves que es poden anar obrint a la mida dels desit­jos i el temps del visi­tant. Lluny de la cru­esa i, para­do­xal­ment, rere les por­tes d'un armari, s'hi pot con­tem­plar un poema visual de Pedrolo en què traça una dóna oberta de cames. A Pei, l'ero­tisme públic del seu marit tam­poc li feia el pes. “Després de mort, vam tro­bar l'ori­gi­nal d'Obres púbiques. Ella no se l'havia lle­git i, en veure'l publi­cat, va dir que si ho hagués sabut no ho hau­ria auto­rit­zat. Jo he rebut una edu­cació con­ser­va­dora de part de mare i libe­ral, a la qual m'he aga­fat, del meu pare.”

Acos­tu­mat a bus­car les esclet­xes de la cen­sura i a viure sota la dic­ta­dura, Pedrolo va posar “grans expec­ta­ti­ves” en la Cata­lu­nya que s'albi­rava en la tran­sició cap a la democràcia. Però amb la con­fi­gu­ració del nou sis­tema li arriba la decepció. “Veu que es tra­du­eix en poques coses. Es desen­ga­nya dels polítics i de la intel·lec­tu­a­li­tat del moment.” Comença a ree­di­tar obra i a publi­car-ne de cen­su­rada, alguna amb vint anys de retard. El 1985 es declara inde­pen­den­tista, en un país còmode amb l'auto­no­misme naci­o­na­lista. Ales­ho­res, sols accepta entre­vis­tes si pot par­lar dels motius per a la inde­pendència. “Se sen­tia mal­trac­tat. I no ente­nia com la gent no s'hi tor­nava men­tre mal­trac­ta­ven la nos­tra llen­gua i cul­tura. Ho con­si­de­rava into­le­ra­ble.” La militància de Pedrolo es feia a través de la lite­ra­tura. “Deia que com a escrip­tor no podia estar afi­liat a cap par­tit, però sí va donar suport públic a la CUP, just nas­cuda. També perquè eren els únics que no renun­ci­a­ven als Països Cata­lans”. Esdevé refe­rent lite­rari i polític de l'esquerra inde­pen­den­tista, ales­ho­res mar­gi­nal en l'escena soci­o­política i mediàtica. Pedrolo, gua­nya­dor el 1979 del Premi d'Honor de les Lle­tres Cata­la­nes –no volia anar-lo a reco­llir i va aca­bar lle­gant-ne la dotació a l'Asso­ci­ació d'Escrip­tors en Llen­gua Cata­lana– esdevé un per­so­natge incòmode. “Va ser una per­sona honesta, i mai es va dei­xar tren­car per ningú. Quan una per­sona és tan incor­rup­ti­ble, davant un món que es deixa temp­tar pels diners, la gent es va apar­tant”, asse­gura la filla. Ade­lais hi afe­geix: “Per això va morir sol, només amb la família. I des­en­can­tat.”

Esquer­des en l'oblit

Enguany, en un altre clima polític “que l'hau­ria omplert d'il·lusió i expec­ta­ti­ves” i com­plint-se 25 anys de la seva mort, Pedrolo comença a emer­gir de l'oblit. L'ober­tura de l'Espai Pedrolo, impul­sat per la fun­dació ges­ti­o­nada per la seva filla i que porta el seu nom, ha estat pos­si­ble gràcies als fons euro­peus Lea­der. Curi­o­si­tats del destí, Manuel de Pedrolo com­par­teix Con­ca­be­lla amb una expo­sició per­ma­nent sobre els cas­tells de la Segarra. A més de l'àmbit expo­si­tiu, l'Espai Pedrolo també conté el fons docu­men­tal de l'autor, a dis­po­sició dels estu­di­o­sos. Enguany, el Fes­ti­val de Sit­ges estre­narà la pel·lícula Segon ori­gen, diri­gida per Bigas Luna i Car­les Porta. Basada en el Meca­nos­crit del segon ori­gen, lec­tura esco­lar durant anys i amb més d'un milió de còpies venu­des, és l'obra més cone­guda. “Som en el camí de res­ca­ba­lar-lo. Fa 25 anys que faig el taco­net per tot arreu. Mal­grat que la fun­dació no dis­posa d'ajuts públics i estem a punt de la fallida econòmica.” Recent­ment, al TNC s'ha vist uns dies la seva obra tea­tral La mort nos­tra de cada dia. I gràcies a un recull popu­lar de fons a través de Verkami, s'acaba d'estre­nar a Guis­sona el docu­men­tal Pedrolo, tren­cant l'oblit.

L'autor segar­renc va dei­xar d'escriure el gener del 1990, malalt d'un càncer. Després de la mort, el 26 de juny d'aquell any, Ade­lais es va tro­bar amb un lle­gat d'unes 20.000 pla­nes escri­tes, 300 poe­sies visu­als, etc. “Al prin­cipi em cau com una llosa, però em sub­mer­geixo en els seus papers i hi des­co­breixo la seva dimensió humana.” Hi troba el seu tes­ta­ment vital, reproduït a Con­ca­be­lla. Està escrit el 1963: “Si en un futur he de ser recor­dat, m'agra­da­ria ésser-ho no com un sim­ple cre­a­dor de mons ima­gi­na­ris, de fic­ci­ons, sinó per damunt de tot, com un català que en un moment de la història del seu país, aquell que li tocà viure, un moment tan difícil i pro­pici a tots els aban­dons va res­tar fidel a la seva terra i la seva llen­gua.”


08



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)

Compra un passi per només 1€ al dia