Cultura

Crítica

I.M

La cinefília no sempre fa un cineasta

Encara sota la influència dels directors de la Nouvelle Vague i de part dels seus hereus, una pot pensar que les pel·lícules nodreixen els cineastes. Que la cinefília ben viscuda és una escola de cinema. De fet, un exemple recent és Trois souvenirs de ma jeunesse, un film d'Arnaud Desplechin inspirat per Truffaut i per la pròpia experiència, cosa molt truffautiana. Projectada a la recent edició del festival de Sant Sebastià, té com a títol original Me and Earl and the dying girl i podria exemplificar el contrari: la cinefília, que en aquest cas vol fer-se visible en tot moment, no sempre fa un cineasta.

Potser es tracta d'una impostura d'Alfonso Gómez-Rejón, un texà bregat en sèries televisives i com a ajudant de direcció de Scorsese i d'Alejandro González Iñárritu; d'una cinefília superficial projectada en un adolescent (interpretat per un actor anomenat Thomas Mann!) que corealitza amb un company (ell) curts amb els quals homenatgen els films i els cineastes admirats, com ara Herzog, Scorsese o Truffaut. Una picada d'ullet que, reiterada, es fa carregosa i empatxa mentre es narra la relació entre l'adolescent i una companya d'institut malalta de leucèmia (Rachel/Olivia Cooke). Una relació inicialment forçada per la mare del noi, un d'aquells adolescents que preferirien no fer res.

Gómez-Rejón hi deixa les empremtes d'un film indie: uns diàlegs que volen ser enginyosos; uns personatges suposadament extravagants; un disseny visual pretesament original; una narració irònica per distanciar-se falsament del sentimentalisme. Una fórmula per triomfar a Sundance. Com així va ser.

Yo, él y raquel
Direcció: Alfonso Gómez-Rejón Intèrprets: Thomas Mann, Olivia Cooke Gènere: Drama País: EUA, 2015
Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.