La música del dolor
Anna M. Bofarull estrena demà passat el seu primer film de ficció, ‘Sonata per a violoncel', protagonitzat per Montse Germán
“El repte era expressar el dolor a través de mirades, gestos, expressions corporals...”
“La música permet mostrar el dolor de manera intangible”, diu la guionista i directora Anna M. Bofarull, que té en fase de post-producció Barcelona 1714 i estrena demà passat Sonata per a violoncel. Per això va decidir que la protagonista del seu primer llargmetratge de ficció (una esplèndida Montse Germán) fos una violoncel·lista. “M'interessen molt els temes de la creació i el dolor –explica en una entrevista a El Punt Avui–, i a l'hora de portar-los a la pantalla, vaig pensar que la música permetria captar millor les emocions dels personatges, especialment el dolor, que és difícil de mostrar.”
Júlia Fortuny (Montse Germán) és una virtuosa violoncel·lista, que actua a les sales de concerts més prestigioses. Viu només per a la música, i el seu món trontolla quan li van diagnosticar fibromiàlgia. “Júlia no pot renunciar a la vida professional, per a ella la música no és una feina per poder menjar –explica la directora–. Als que ens dediquem a crear ens passa el mateix, necessitem la creació artística.” Però en el cas de Júlia, “la carrera està per damunt de les relacions personals.” “Més que un ego molt gran, el que li passa a Júlia és que el món li importa ben poc, viu sobretot per a la música que té a dins seu, li és difícil relacionar-se. Però la malaltia fa que s'humanitzi.”
Anna Bofarull coneix bé la malaltia de la fibromiàlgia, que es caracteritza per dolors musculars generals. “Des que tinc memòria, la meva mare l'ha patit, tot i que al principi no sabíem què era. M'interessava molt entendre i abordar a la pel·lícula el dia a dia d'una persona que pateix dolor. En aquest sentit, les experiències personals i familiars em van ajudar molt.” Un 4% de la població mundial pateix fibromiàlgia, però no hi ha pel·lícules que en parlin, segons la directora, que la volia donar a conèixer i “tractar-la amb molta cura.”
En un primer moment van pensar en una protagonista més gran, però per fer més versemblant la seva vida amorosa (Jan Cornet interpreta el seu alumne i amant) van rebaixar l'edat “i vam pensar directament en Montse Germán”. “El repte era expressar el dolor a través de mirades, gestos, expressions corporals...”, diu la directora. Una altra dificultat del paper eren les nombroses escenes en què toca el violoncel. Montse Germán va anar a classes sis mesos per aprendre “a col·locar el cos, la postura, els moviments de la mà..., perquè fos creïble.”
El repartiment es completa amb Juanjo Puigcorbé, que interpreta el mànager de la violoncel·lista; Marina Salas, la seva filla; Josep Maria Blanco, el seu pare, i Fermí Reixach, que encarna un traumatòleg.
Música d'alt nivell
La música es mereix un capítol a part. El prestigiós violoncel·lista andorrà Lluís Claret interpreta les partitures de Júlia, acompanyat de la Furius Music Orchestra. Gerard Pastor, músic professional i compositor de la música inèdita de la banda sonora, va col·laborar amb el guió. Les escenes musicals es van rodar a l'Auditori Pau Casals del Vendrell, diversos teatres de Tarragona i l'Auditori de Lleida.Sonata per a violoncel és també una pel·lícula de silencis, sobretot a la casa de la protagonista, on dominen els tons blaus, un color que per a la directora “simbolitza el dolor”. “Els silencis són fonamentals –hi afegeix–. Quan hi ha massa música, arriba un punt que no ets conscient de sentir-la. Com que la música és un personatge més, cal jugar amb la seva desaparició d'escena, que és el silenci.”
