cultura

‘Shakespeareland'

Rosa Maria Martínez Ascaso

El paradís shakespearià

Stratford-upon-Avon, localitat on va néixer el considerat “dramaturg més gran de tots els temps”, és l'epicentre del seu record permanent

Avui es ven tot allò que du el nom de Shakespeare

Quan la New Ency­clo­pa­e­dia Bri­tan­nica defi­neix William Shakes­pe­are com “el dra­ma­turg més gran de tots els temps” ho fa ava­lada pels excep­ci­o­nals mèrits lite­ra­ris d'un autor que s'ha per­pe­tuat amb gran èxit a través dels segles. Fins al punt que qua­tre centúries després de la seva des­a­pa­rició sem­pre està pre­sent en un o altre mitjà lite­rari, tea­tral, musi­cal, tele­vi­siu o cine­ma­togràfic. A més de tenir un nom­bre impres­si­o­nant d'entra­des a Goo­gle, 97.000.000, i de ser l'autor que ha gene­rat de manera con­ti­nu­ada i encara mou més diners arreu del món. Jus­ta­ment el prop­pas­sat 2014 es va com­me­mo­rar el 450è ani­ver­sari del seu nai­xe­ment a Strat­ford-upon-Avon, una petita ciu­tat al sud del Warwicks­hire anglès. Un muni­cipi que ha sabut con­ser­var fide­dig­na­ment l'entorn pai­satgístic i les edi­fi­ca­ci­ons d'èpoques pas­sa­des. I no només les rela­ci­o­na­des amb Shakes­pe­are, perquè també es pot visi­tar la casa natal d'un altre strat­fordià famós, John Har­vard (1607-1638), fun­da­dor de la uni­ver­si­tat del mateix nom. I fins i tot d'eta­pes ante­ri­ors, com ara la Gram­mar School del segle XIV, on va estu­diar Shakes­pe­are, i el pont de Clop­ton, de l'època romana. Encara que el tes­ti­moni més clar de l'anti­gui­tat del poble són les res­tes arqueològiques d'un encla­va­ment celta.

Segons els his­to­ri­a­dors, la paraula Strat­ford té arrels lla­ti­nes i sig­ni­fica “a la vora del camí”. En canvi Avon és de pro­cedència celta, amb el sen­tit d'“aigua que corre”. O sigui que Strat­ford-upon-Avon vol dir “a la vora del camí sobre l'aigua que corre”. Un nom poètica­ment adi­ent a la bellesa llu­mi­nosa d'aquesta vila que va veure néixer i morir William Shakes­pe­are (1564-1616) i que guarda la seva memòria atu­rada en el temps. Fins al punt que s'ha con­ver­tit en un paradís per als seus admi­ra­dors, perquè enmig de l'atrac­tiu de les cases d'estil Tudor i de l'idíl·lic entorn del riu Avon, la presència de Shakes­pe­are sem­bla tan tan­gi­ble que amb un mínim d'ima­gi­nació el podem tras­lla­dar als nos­tres dies i veure'l asse­gut en un dels ampits de l'antic pont de Clop­ton, gron­xant les cames i con­tem­plant amb un som­riure entre­ma­liat el parc temàtic en què s'ha con­ver­tit el seu poble.

Tres mili­ons de visi­tes cada any

El viat­ger que opti per anar a Strat­ford pot com­pro­var in situ l'atrac­tiu que l'uni­vers shakes­pe­arià d'aquesta vila d'uns 25.000 habi­tants exer­ceix sobre les mul­ti­tuds, com evi­den­cien els més de tres mili­ons de per­so­nes que la van visi­tar el 2014. És un Shakes­pe­a­re­land en tota regla: des de la Birth­place o casa natal fins a la Hall's Croft, de la seva filla Susanna, o l'església on està enter­rat i els jar­dins de New Place, la que va ser la seva dar­rera residència, tot el recorda i l'honora. En un nivell supe­rior se situen les repre­sen­ta­ci­ons de les seves obres i els actes acadèmics sobre la seva figura. Però el que cerca el gran públic, a banda dels seus lli­bres, és endur-se un record shakes­pe­arià, quel­com tan­gi­ble, ja siguin els sou­ve­nirs més sofis­ti­cats o els més extra­va­gants i tri­vi­als, en un mar­xan­datge que ha anat crei­xent al llarg dels segles. La ido­la­tria va començar l'any 1769, amb motiu del Jubi­leu Shakes­pe­arià orga­nit­zat per l'actor David Gar­rick. Mrs. Hart, des­cen­dent de Joan, ger­mana de Shakes­pe­are, va ensu­mar el negoci, i va ini­ciar un lucra­tiu petit comerç de relíquies: la cadira on s'asseia el poeta a la vora del foc, la tassa d'on bevia, la seva espasa, la pipa que fumava, la seva cullera i cent objec­tes supo­sa­da­ment fami­li­ars que –oh, pro­digi!– no s'esgo­ta­ven mai... Era l'inici del deliri.

Avui es ven tot allò que du el nom de Shakes­pe­are. Aquest fetit­xisme dóna vida a Strat­ford i acon­se­gueix diners per a la con­ser­vació del patri­moni i per a la inves­ti­gació sobre el dra­ma­turg. És un pri­mer graó per arri­bar a pro­duc­tes més intel·lec­tu­als. I fomenta l'interès pel per­so­natge a través d'una ruta shakes­pe­a­ri­ana que inclou la visita al cot­tage de la seva dona Anne Hat­haway al llo­ga­ret de Shot­tery o al de la seva mare, Mary Arden, a Wilm­cote.

Com­pro­va­rem que visi­tar Strat­ford és molt més que fer una devota immersió en els tres grans tea­tres de la Royal Shakes­pe­are Com­pany (el Swan, el Royal Shakes­pe­are i el Courtyard) que pro­gra­men durant tot l'any les seves 37 obres amb més de cin­quanta mun­tat­ges. També ho és assis­tir a les ino­bli­da­bles repre­sen­ta­ci­ons a l'aire lliure sobre la gespa, amb el fons unpa­ra­lle­lled d'un riu Avon ple de vida, però també de pau.

Perquè a Strat­ford el temps s'alen­teix pas­se­jant al cos­tat del canal nave­ga­ble que uneix Strat­ford amb Bir­ming­ham o per les deli­ci­o­ses avin­gu­des arbra­des que vore­gen l'Avon, sol­cat per cig­nes i aus aquàtiques, bar­que­tes espor­ti­ves i petits vai­xells turístics o domèstics. O con­tem­plant als jar­dins de Ban­croft el monu­ment al poeta eri­git el 1888, amb ell asse­gut al cen­tre flan­que­jat en un nivell infe­rior per qua­tre escul­tu­res dels seus per­so­nat­ges: Ham­let, Lady Mac­beth, el príncep Hal i Fals­taff, repre­sen­tant la filo­so­fia, la tragèdia, la història i la comèdia. O visi­tant el Shakes­pe­are Cen­tre i la seva bibli­o­teca, deter­mi­na­des cases par­ti­cu­lars amb aroma isa­belí o les assor­ti­des lli­bre­ries antiquàries. Però és al ves­pre quan l'ambi­ent s'anima i s'acce­lera en els nom­bro­sos pubs o cof­fee shops, com ara el Black Swan, amb les parets ple­nes de fotos d'actors famo­sos i on es reu­nei­xen els come­di­ants de la RSC, es dis­cu­teix sobre tea­tre o política i es canta. O gau­dint d'una sessió para­nor­mal al Ghost Walk o pas­seig dels Fan­tas­mes, escol­tant les tru­cu­len­tes històries d'espec­tres i assas­si­nats, tan adi­ents a la temàtica de mol­tes obres shakes­pe­a­ri­a­nes.

En més de cent anys han variat poc les ofer­tes bàsiques per als bardòlatres. Ho sabem perquè fa gai­rebé 132 anys –setem­bre de 1883– el lite­rat espa­nyol Benito Pérez Galdós va escriure un petit lli­bret, La casa de Shakes­pe­are, edi­tat a Bar­ce­lona, per cert, que ser­veix de com­pa­ració amb l'actu­a­li­tat. Hi narra la seva recent visita a Strat­ford, empès per una gran admi­ració pel poeta. Des­criu minu­ci­o­sa­ment el seu viatge, lloa molt el poble –“Entrar a Strat­ford és com entrar a la glòria”– i l'estada en un hotel: The Shakes­pe­are. Un edi­fici emblemàtic del segle XVI que avui encara con­serva les matei­xes carac­terísti­ques que des­criu Galdós: totes les habi­ta­ci­ons, amb mobles i llars de foc de l'època eli­sa­be­ti­ana, por­ten el nom d'obres o per­so­nat­ges shakes­pe­a­ri­ans.

Si la intro­ducció de la informàtica ha supo­sat un gran avenç per a la docu­men­tació i la recerca shakes­pe­a­ri­a­nes, en canvi els anys han modi­fi­cat molt poc l'accés a les cases rela­ci­o­na­des amb el poeta. Només que l'any 1883 les ense­nyava una sola per­sona (Was­hing­ton Irving la va des­criure com “a gar­ru­lous old lady”) i enguany ho fa una per­sona per cam­bra. Galdós va veure vidres i parets plens de noms anònims i de famo­sos, com ara Dickens, Goethe i Byron, però fa anys que es van pro­hi­bir els gra­fits. En canvi, remarca Galdós que no va veure ni un sol nom espa­nyol als grans lli­bres de visi­tes. El fet con­ti­nua, perquè actu­al­ment són pocs, mal­grat que ales­ho­res els visi­tants anu­als eren dis­set mil i avui pas­sen dels tres mili­ons. En la visita de Galdós, les flors que Shakes­pe­are cita en les seves obres lluïen com ho fan ara als jar­dins de New Place, la mansió pro­pi­e­tat del poeta, on va morir, i que des­gra­ci­a­da­ment va fer ensor­rar el seu dar­rer i nefast pro­pi­e­tari, el reve­rend Gas­trell, tip dels admi­ra­dors que la visi­ta­ven.

Un altre esce­nari sense can­vis és la Holy Tri­nity Church, el bellíssim tem­ple nor­mand amb torre del segle XIV on hi ha la seva tomba. I que en parau­les de Galdós és el lloc més interes­sant de Strat­ford, perquè “fa una impressió mística i és digne d'enca­bir la memòria i les des­pu­lles del dra­ma­turg més gran que han produït els segles”. Aquest impacte que va fer l'església en Galdós con­ti­nua sent vàlid, si obviem el medi­o­cre bust del poeta al cos­tat de l'altar cen­tral. Els magnífics vitralls creen un clima màgic, al qual con­tri­bu­eix l'epi­tafi amb male­dicció faraònica redac­tat pel mateix Shakes­pe­are: “Bon amic, per Jesús, guarda't de cavar la pols aquí tan­cada. Beneït sigui l'home que res­pecti aques­tes pedres i maleït aquell que remeni els meus ossos.” I a l'exte­rior del tem­ple, el silenci de l'aus­ter cemen­tiri nor­mand a prop del bro­git ria­ller del riu Avon és un més dels atrac­tius imma­te­ri­als que con­for­men el fas­ci­nant paradís shakes­pe­arià de Strat­ford. Per gau­dir-lo, només cal evi­tar els cants de sirena mer­can­ti­lis­tes i cer­car els ambi­ents explícits o secrets per on cir­cula –tra­pe­lla i esmu­nyedís– l'espe­rit immor­tal de Shakes­pe­are.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)

Compra un passi per només 1€ al dia