cultura

Un llibre exalça el dinamisme de la Girona del segle XIX

L'historiador Genís Barnosell rebutja en el seu estudi la visió que es dóna sovint d'una ciutat marcada per la crisi demogràfica perllongada després dels setges napoleònics

La foto­gra­fia que ha esco­llit Genís Bar­no­sell (Ver­ges, 1968) –doc­tor en història con­tem­porània per la Uni­ver­si­tat Pom­peu Fabra i pro­fes­sor de ciències soci­als a l'ins­ti­tut Pla de l'Estany de Banyo­les– per a la por­tada del seu lli­bre, Girona, 1833-1874. Una ciu­tat en trans­for­mació, és prou simbòlica. Hi des­taca una foto­gra­fia feta pel fotògraf francès François Gobi­net de Villec­ho­les el 1852 en la qual s'apre­cia una Girona encara emmu­ra­llada i amb una vella pas­sa­rel·la de fusta sobre el riu Onyar que exem­pli­fica la tran­sició que s'apre­cia a mit­jan segle XIX entre els ele­ments de canvi i els de con­tinuïtat.

També és simbòlic el títol d'aquest nou volum de la col·lecció Qua­derns d'Història de Girona –el setzè–, que edi­ten l'Ajun­ta­ment i la Dipu­tació, Una ciu­tat en trans­for­mació, que, segons Bar­no­sell, con­tra­diu el que sovint ha defen­sat la his­to­ri­o­gra­fia clàssica espa­nyola. “La Girona del segle XIX no va ser una ciu­tat deca­dent, sinó clara­ment en crei­xe­ment”, defensa en una clara des­mi­ti­fi­cació res­pecte a la línia dels seus estu­dis ante­ri­ors, sobre­tot aquells dedi­cats als set­ges napoleònics.

I és que, amb aquest lli­bre, l'autor aporta una nova tesi que con­vida a revi­sar la visió pes­si­mista difosa per la his­to­ri­o­gra­fia tra­di­ci­o­nal sobre un segle en què a Girona es pro­du­eix l'arri­bada del fer­ro­car­ril, la cre­ació de la bibli­o­teca pública, l'ins­ti­tut de secundària, el pont de Pedra, el Tea­tre Muni­ci­pal, la trans­for­mació urbanística del Mer­ca­dal, el tan­ca­ment dels con­vents i, entre altres coses, el sor­gi­ment de la indus­tri­a­lit­zació i el sin­di­ca­lisme.

“És clar que els set­ges van ser una barbàrie, però no tant com s'ha dit i tam­poc els giro­nins van ser tan heroics com es va voler ven­dre amb els dis­cur­sos sobre la nació espa­nyola del segle XIX”, matisa l'his­to­ri­a­dor. Bar­no­sell ho jus­ti­fica dient que si hi va haver una dava­llada demogràfica va ser perquè molts ciu­ta­dans van fugir o emi­grar i van tor­nar més enda­vant en un període de pau. Remarca que això es va pro­duir perquè Girona tenia l'atrac­tiu de ser capi­tal de província i de tenir un paper des­ta­cat al ter­ri­tori i a la seva àrea d'influència. Des­taca que era un punt cen­tral de comu­ni­ca­ci­ons, tenia un mer­cat impor­tant i, encara que la indus­tri­a­lit­zació era limi­tada –en con­trast amb Bar­ce­lona i altres ciu­tats–, tenia una indústria pape­rera, la fàbrica de tur­bi­nes Pla­nas i un món d'ofi­cis que dona­ven ser­veis pro­duc­tius del sec­tor ter­ci­ari (fus­ters, fer­rers...). Tot això va con­tri­buir al crei­xe­ment de població i també per­met tren­car amb aquell mite que asse­gura que sense la implan­tació de la indústria coto­nera no hi pot haver canvi social. Girona en va ser l'excepció, com queda clar en l'estudi.

Quan els censos demogràfics no eren fiables

Un dels capítols destacats del llibre se centra en la dinàmica demogràfica registrada a través dels censos. Genís Barnosell, en aquest sentit, és dràstic, i adverteix que no són fiables. Només així s'entén el ball de xifres segons el qual abans dels setges la ciutat tenia uns 8.000 habitants i després va quedar reduïda a la meitat. Els censos del 1813 i el 1815 donen només 4.677
i 4.551 habitants. El 1830, el nombre d'habitants puja fins als 6.383 i no és fins al 1842 quan es recuperara el registre setcentista de les 8.000 ànimes. Tanmateix, el primer cens modern realitzat a Espanya, de l'any 1857, assenyala que a Girona vivien 14.000 habitants. És per aquest motiu que l'historiador gironí sosté que tanta diferència en tan pocs anys és improbable i que el més raonable és que els censos anteriors fossin dolents, per no dir poc fiables. És a partir dels censos parroquials que Barnosell s'atreveix a confirmar que ja l'any 1818 –només una dècada després dels setges napoleònics– la ciutat hauria recuperat els 8.000 habitants que un registre del 1808 li donava abans de començar la guerra. A finals del segle XIX, el creixement es frena i la ciutat registra pocs més habitants que el 1857.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)

Compra un passi per només 1€ al dia