“A Catalunya, l'aposta cultural va a batzegades”

Abans de l'obertura, el teatre no tenia massa plaça a Perpinyà. Hi havia un determinat públic de música clàssica i de música moderna. El teatre es feia en un equipament municipal antic del temps dels decorats en perspectiva. No s'hi podia fer dansa perquè l'escenari tenia un desnivell del 6%. Em van demanar que, com quan vam entrar el Centre Dramàtic a dins del TNC, tot s'englobés en un sol concepte al Teatre Archipel. Vam passar a tenir dues sales, una d'assaig i vam mantenir la sala de concerts Mediator per a la música moderna. Des de l'obertura, l'octubre del 2011, hem recuperat molt públic, sobretot en els espectacles de dansa, que pot omplir petites temporades a Le Granade (amb aforament de 600 a 1.100 localitats). Avui l'espectacle en viu està al cor dels perpinyanesos però també rep espectadors de l'àmbit metropolità i de Narbona a Girona.

Són de dues o tres funcions. Aquestes festes de Nadal
hem fet una peça de circ
amb 6.100 persones.

A l'Archipel hi ha 42 persones fixes. El pressupost ara és d'uns 7 milions. Cal pensar que dos milions són per a l'amortització (ja portem 5 dels 32 anys de pagaments) i un altre milió és de manteniment, consum i neteja. Queden uns 3,5 milions per a personal i contractació.

Cal dir que el nostre és dels que tenen un pressupost més alt. Altres tenen un volum menor i no arriben al milió d'euros. L'espectacle en viu té un arrelament molt fort a França.

El teatre públic (cal sumar-hi els teatres nacionals, els d'Escenes Nacionals i els municipals) té molt present els estudiants. Per exemple, nosaltres teníem dos professors a temps parcial per connectar la programació amb les escoles. Cada any hi ha un treball molt específic, que es fa amb els centres. Abans de posar les entrades a la venda, ja no ens en queden de les adreçades als joves. També es poden preparar produccions d'un contingut social potent, d'un a tres actors, per moure's per les escoles. Aquests fan dos dies de taller, una funció i, finalment, una taula de diàleg amb els alumnes. Es fa en aquells barris que no podrien accedir a l'Archipel. Les institucions exigeixen bons resultats, és la condició per seguir cobrant les subvencions.

Jo dic que els directors dels Escenes Nacionals és com si fóssim guàrdies civils, perquè saltem de caserna a caserna. Cal enviar una carta de motivació i un currículum. Entre els quatre més ben valorats, se'ls demana un projecte que han de presentar públicament. Sitjà va guanyar el concurs perquè, tot i que es partia de la premissa de triar un director francès, va presentar el projecte més engrescador.

Les dones tenen els mateixos mèrits que els homes. A França, pel concurs de l'Archipel, es va obligar que hi hagués paritat entre els projectes: que fossin de dues dones i dos homes. Van tenir opcions fins al final. A vegades això provoca injustícia, perquè aquesta paritat va fer caure el projecte d'un director vàlid i, en canvi, va accedir-hi una segona dona que no era prou bona candidata.

Cal pensar que a l'Estat espanyol la crisi ha estat molt més forta que a França. Ara també ha arribat, però no és de la mateixa magnitud. A França, s'estima més la cultura. La gent en parla; no importa què fan a la televisió. Aquí anem a batzegades. Aquesta crisi ha afectat en un doble sentit: el públic té menys recursos i hi ha menys ajudes per fer produccions de qualitat als grans teatres.

Això ja és de jutjat de guàrdia, sí!

És perillós, sobretot perquè les institucions poden donar una subvenció als equipaments privats i no els exigeixen res a canvi.

Aquest teatre, precisament, és el més similar al que hauria ser. El Mercat, a més, té un espai per oferir residències, que són habituals en les Escenes Nacionals. A més dels assaigs, s'impulsa que el públic hi dialogui. És una feina llarga de normalització i d'apropar la cultura també als més desvalguts [com el programa Apropa Cultura].

Veig que han sortit molts petits teatres, que encara no conec, però miro què hi programen. Em sembla que hi ha una manca d'ambició de les institucions per donar suport als espectacles en viu. A França, una companyia pot tenir coproduccions de diverses Escenes Nacionals. En aquest sentit, el model dels Teatres Amics amb Vilafranca suma esforços, és una molt bona operació.

Actualment es visualitza
molt més: se li ha donat espai
i s'ha fet justícia. Quan era
director del TNC, hi havia molt talent que havia d'esclatar. El T6 va ser un bon focus
i va donar resultats.

Aquesta precarietat està generalitzada a Catalunya. És voluntat dels directors dels teatres dotar del mínim necessari; aquest extrem, avui, desconec en quina situació es troba.

Aquesta és la realitat. El públic del TNC s'ha sentit atret per la programació del Lliure, que, ara, té molt bones ocupacions. No es genera prou públic perquè no s'exigeixen resultats, sobretot a teatres privats com el Teatre Victòria, la Sala Beckett, el Teatre Romea o el Festival Temporada Alta.

Amb l'Escena Catalana
Transfronterera ens hem intercanviat molta informació. Hi va haver un temps en què Sunyer va ser membre del consell d'administració de l'Archipel. Ara el segon projecte Interreg l'hauran de desplegar Borja Sitjà i el Temporada Alta. La idea és crear un centre de creació europeu, que dins de les dates del Temporada Alta hi hagi companyies catalanes que facin residència a l'Archipel i comprovin les accions paral·leles i franceses, que es desplacin a Girona. També es miraria de convidar companyies angleses, alemanyes i italianes. Totes les creacions es presentarien, posteriorment, al festival i a l'Archipel.

Cal admetre que tenim alguns problemes d'entrada, com és la llengua de la majoria dels espectacles. El nostre català és una llengua minoritària. També és cert que un Kristian Luppa pot omplir un cap de setmana amb una producció en polonès, però és que té al darrere el seu prestigi. Cal que Barcelona es guanyi el nom per la seva vida cultural.

Per guanyar-se un nom cal fer apostes potents. A l'Archipel, hem fet òperes. Si es fan obres de gran prestigi, les sales s'omplen i es reforça la idea de ciutat cultural. Aquí hi va haver un Robert Lepage dos dies i no van quedar pas entrades disponibles. Quan al TNC vam convidar Pina Bausch, vam situar-nos al mapa. També és bo el cas del Sweeney Todd que vam fer al Poliorama des del Centre Dramàtic. Sabíem que Sondheim venia. Que molts seguidors viatjaven a veure-hi produccions.