Cultura

Colònia distòpica

Miquel Fernández es rebel·la a ‘Vulcania' contra els líders d'una petita comunitat industrial que ignora l'existència del món exterior

“No sabia que existien les colònies industrials, però això és l'exemple perfecte que la realitat supera la ficció”, diu el cineasta argentí José Skaf, que debuta amb la producció catalana Vulcania, estrenada ahir als cines. Ell mateix va tenir la idea original del projecte: “Primer de tot, em va venir la imatge d'una fàbrica metal·lúrgica, amb dos bàndols i un poder invisible, a l'ombra.” El guionista Diego Soto va plasmar la història d'una petita comunitat obrera aïllada del món, que és dominada i manipulada pels seus líders, els únics que coneixen el món exterior. Situada en una època indeterminada, en alguns moments sembla que ens trobem en un futur distòpic i en d'altres al segle XIX.

En una entrevista feta en l'últim Festival de Sitges, on va competir Vulcania, José Skaf recordava: “Vam començar a buscar localitzacions i, als pobles que visitàvem per Catalunya, explicàvem a la gent de què anava la pel·lícula i ens van sorprendre preguntant-nos si es basava en el que havia passat allà; va ser màgic.” Finalment, van rodar a la cimentera de Xerallo, a la vall Fosca, i els interiors són de la fàbrica museu Cal Trepat de Tàrrega.

Miquel Fernández interpreta Jonás, un obrer que es rebel·la contra el poder a Vulcania. “Ens interessava l'aspecte del desvetllament d'aquest personatge, d'algú que està en un lloc on tothom està adormit i es comença a qüestionar coses: per què viu allà, quina és l'estructura, qui és aquesta gent.” Miquel Fernández (Nit i dia, Cites) complia els requisits que el director volia per al personatge principal: “Per fer de Jonás calia un actor molt potent, perquè està al 99% dels plans. Ell ho és i a més té presència, és un bon actor i aporta un plus de naturalitat. Era perfecte per suportar tota la pel·lícula sobre les seves espatlles”

Aura Garrido, Ginés García Millán i Ana Wagener són altres protagonistes d'aquesta història, juntament amb José Sacristán, de qui Skaf diu que “és una enciclopèdia del cinema, per això és tan fàcil per a qualsevol generació treballar amb ell”La pel·lícula conté evidents anacronismes: sembla que estiguem al segle XIX, però hi ha càmeres de televisió, per exemple. Fins i tot fa pensar en un futur distòpic, tan de moda en el cinema fantàstic. “Deslocalitzar la pel·lícula en el temps era en part per evitar fer una crítica social o política concreta –diu José Skaf–. Això ens permetia fer una història una mica més universal, i que sigui l'espectador que faci les connexions amb les realitats que li vinguin de gust.”.

Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.