cultura

Kandahar, el cor de les tenebres

El fotoperiodista Louie Palu relata en primera persona les seves vivències a la guerra de l'Afganistan

“Després de l'atemptat, vaig veure com és de difícil fotografiar certes coses. El que veia als mitjans i la realitat sobre el terreny eren dues coses distintes.” Aquesta reflexió que apareix a Kandahar journals, arran de l'experiència de fotografiar un atemptat suïcida l'any 2006, marca el to d'aquest documental codirigit pel fotoperiodista canadenc Louie Palu, autor dels diaris escrits entre el 2006 i el 2010 que l'inspiren, i el cineasta Devin Gallagher. És possible fotografiar la guerra? Es pot transmetre a qui viu tranquil·lament a casa seva, a milers de quilòmetres, l'experiència en primera persona de la guerra? “En llegir els diaris que vaig escriure –explica el fotògraf i cineasta–, vam buscar els fets que connectessin amb el públic. La tesi de la pel·lícula surt d'un d'aquests moments: la impossibilitat que la fotografia traslladi totalment la situació de la guerra.”

El poder del cinema

De tota manera, Louie Palu creu que una pel·lícula ens hi pot acostar una mica més: “El cinema és la forma més sofisticada d'art. El simple fet de desconnectar de la teva vida i dedicar setanta o vuitanta minuts a la pel·lícula, experimentar la història, és molt poderós. I no crec que la gent desconnecti així amb les fotos.”

Kandahar journals és un dels títols sobre la guerra que s'han pogut veure al DocsBarcelona, que acaba avui. Porta l'espectador de viatge a Kandahar, el cor del conflicte que ha sacsejat l'Orient Mitjà durant dècades. “Els talibans van començar a Kandahar i després es van moure cap a Kabul. És un punt estratègic, per on has de passar per força si vas de l'Iran al Pakistan o a Kabul. És un dels llocs més violents, pels quals més s'ha lluitat. El primer any que hi vaig ser, hi va haver 180 atemptats suïcides. També és un lloc de culte per a l'islam, ve a ser el Vaticà per als talibans. I és des d'on Al-Qaida va planejar els atemptats del 2011.”

Humanitat a prova

Els refugiats també han estat l'objectiu de la seva càmera. “El problema ve d'abans de Síria. No haver resolt bé la guerra d'Afganistan ens obliga a afrontar ara una guerra d'abast mundial. Pensàvem que podíem fer la guerra en un altre lloc, tancar la porta i considerar que no era el nostre problema. Però ara els refugiats estan posant a prova la nostra humanitat i els nostres valors, són aquí i tenim l'oportunitat d'ajudar-los.”Fotografiar i filmar la guerra han ajudat Louie Palu a conèixer-se a si mateix. “La guerra et canvia com a persona, i la pel·lícula m'ha ajudat a arribar a saber qui sóc. De petit, a taula parlàvem molt de la Segona Guerra Mundial. En part, vaig anar a la guerra per aprendre qui eren els meus pares. Tots volem saber d'on venim, qui eren els nostres pares i avis, com va ser la seva infantesa. A l'Afganistan, a vegades veia un nen i pensava que potser era com el meu pare durant la guerra a Itàlia. La guerra ha estat com una finestra a la meva pròpia identitat.”



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)

Compra un passi per només 1€ al dia

LaBGC
Artista

“Coneixes gaires escoles amb bons edificis i prou personal?”

girona
novetat editorial

Nova antologia de la poesia de Vicent Andrés Estellés

Barcelona
cultura

Mor la periodista Cultural Anna Pérez Pagès

televisió

‘Sense ficció’ estrena dimarts a TV3 ‘Qui va matar Cachou?’

Barcelona

Clara Gispert, canvi i plenitud

girona
festival

Convivència i músiques del món en el quart Festival Jordi Savall

Barcelona
Crítica

A la recerca de la tradició perduda

Música

Classe B, Fortuu, Jost Jou i Juls, candidats del Talent Gironí més ‘urbà’ de Strenes

girona
Éric Besnard
Director de cinema

“Hem caigut en l’histerisme col·lectiu i no parem a pensar”

Barcelona