cultura

Música

Des de Cal Eril, explorant laberints prop de casa

La banda de Guissona estrena el nou disc ‘La força' al Teatre de Cal Eril

Joan Pons el descriu com a “complex” i “hiperrealista”, nascut de la voluntat d'anar a llocs on no ha anat mai

El Petit de Cal Eril va presentar aquest dijous el cinquè disc, La força, a casa, al teatre i estudi familiar de Guissona. Tres anys després del celebrat La figura del buit, aquest nou treball manté el segell de la formació liderada per Joan Pons, però s'endinsa per nous camins.

Amb 60 espectadors asseguts al voltant de la banda, la posada en escena minimalista permetia assaborir la intensitat de la proposta, deixant tot el protagonisme a la música. La força –que fa referència al nom d'un poble proper a Ponts– exhibeix onze cançons, totes amb títols que juguen amb l'espectador de manera críptica: El cap, El senyal, Els altres, El punt, El pas, etc. S'allunyen de l'estil més de folk del “farmacèutic de Lleida” i el “per què es grillen les patates”, temes de discos anteriors, per endinsar-se en un univers complex, esquitxat per traces pop i de cadències sincopades que l'acosten a la psicodèlia.

Sense deixar de banda l'acostumat intimisme, el directe s'endinsa per laberints sonors més contundents que en el disc. La veu de Joan Pons, enganxada al micròfon, porta quasi al límit de l'intel·ligible les lletres. “Cada cop m'agrada més la música, i la veu no és la protagonista. La situo com un instrument més. Per entendre les lletres, cal escoltar les cançons deu cops... Però a mi ja m'està bé, jugo amb aquest defecte”, assegurava Pons en acabar el concert.

Els referents d'aquest disc continuen apegats a l'aparent senzillesa del món rural: camps de blat, boscos, pedres, cabanes..., però per senders desconeguts. “Intento anar a llocs on no he anat mai. No em vull repetir. Ja és prou complex haver de repetir molts cops una mateixa cançó”, explica Pons. En resulta un univers oníric, emocional i misteriós, que Joan Pons descriu com a “hiperrealista, amb paraules orgàniques”.

A La força, el resultat és “més auster i misteriós” que en altres treballs, “surt del subconscient”, diu Pons. Una força “complexa i antièpoca”, que els espectadors de Cal Eril van ovacionar. Com diu la quarta cançó del disc, “he arribat al lloc on el camí es parteix en dos, un s'enfila amunt vora el riu i l'altre gira fosc cap dins al bosc... Ni sé quant de temps fa que hi estic, ni sé quant de temps hi restaré”. Libèrrim.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)

Compra un passi per només 1€ al dia

La crònica

Blanes estén una catifa vermella

La crònica

Dia de flexió i de reflexió en el festival Trapezi

música

Grabu: “Faig una música que aquí és poc habitual”

girona
Cinema

‘Mexican Dream’, de Laura Plancarte, corona el palmarès de DocsBarcelona

Barcelona
Arts escèniques

El Festival Z acollirà 16 projectes escènics

Girona

Últim dia per veure les noves tendències del circ al Trapezi

REUS

Les Festes de Maig omplen els carrers de música i cultura popular

LLEIDA
CrÒnica

Ricky Gil i Biscuit, un bon treball d’arqueologia

dit o fet per dones

La pedra seca com una resistència