Insectes contra la precarietat
Just Philippot ha dirigit ‘El núvol’, film realista i fantàstic premiat a Sitges
“Les faules són un bon mirall per veure les nostres contradiccions”, explicava a aquest diari l’octubre passat Just Philippot (París, 1982), un dels poquíssims directors estrangers que van viatjar al Festival de Sitges. L’esforç va tenir premi: El núvol, un film que combina el realisme (una dona que lluita per tirar endavant una granja) amb unes llagostes (insectes, no les de mar) àvides d’alimentar-se de sang, va ser distingida amb el premi del jurat i el de la millor actriu (Suliane Brahim).
El caràcter de mirall de les faules va tenir una segona lectura irònica: si al film els insectes amenacen de fugir, la Covid-19 també es va descontrolar i el festival va acabar just abans de la segona onada. El cineasta va esmentar la pandèmia: “Voler actuar bé, fer-ho tot per als fills com fa la protagonista, pot provocar una catàstrofe que els posi en perill. M’interessava mostrar com l’home pot tenir bones intencions però acabar provocant catàstrofes, i la Covid n’és un bon exemple.”
Segell de Canes
El coronavirus ja havia alterat la carrera del film: estava seleccionat per al Festival de Canes 2020, que es va haver de suspendre. Però es va beneficiar de la selecció, segons Just Philippot: “El segell de la Setmana de la Crítica de Canes ha provocat un corrent extremadament positiu a favor del film.”
Ja fa temps que els altres grans festivals aposten pel cinema de gènere, perquè “tenen ganes de renovar el cinema, volen que les pel·lícules siguin subjecte de discussió i debat”, en opinió del cineasta, i el cinema de gènere ofereix “mons fantàstics” que atrauen l’espectador. Reivindica la diversitat del cinema francès: “Tenim la sort de disposar de bon cinema d’autor, documentals, blockbusters..., i el públic aprecia tant una pel·lícula dels Dardenne com una de Christopher Nolan.”
Tot i que és cinema fantàstic, El núvol no està influenciada pels mestres dels gèneres: “Les úniques referències reals que vaig tenir van ser els documentals sobre el món agrícola –assegura–. He volgut allunyar-me del cinema de gènere i d’intentar agradar als seus fans.” Això el va portar al realisme: “M’interessaven les lectures polítiques que pot tenir sobre el món actual aquesta dona que lluita pel destí de la seva família. He volgut reequilibrar la història fantàstica amb elements molt realistes per permetre l’empatia a l’espectador, que comprengui aquesta dona. No volia mostrar un univers que no existeix. És una dona d’avui en dia, amb els problemes d’avui en dia. Volia partir d’un univers extremadament realista i fer entrar l’espectador en aquesta història. Per mi no és una història fantàstica, és una història verdadera.”
