Aquella felicitat amarga

Amb l’obertura internacional propiciada pel desarrollismo, el franquisme se’ns va tornar modern. La promoció de l’informalisme a través de la participació espanyola a les biennals hispanoamericana i de Venècia va donar a la dictadura una pàtina de modernitat que va contribuir quasi més que els esforços diplomàtics a trencar la imatge d’endarreriment de la dictadura, que d’aquesta manera se sentia legitimada davant les potències democràtiques mundials. Era un joc pervers al qual es van adherir, de grat o per força, bona part dels artistes que han conformat l’avantguarda espanyola dels anys seixanta, que no semblava deixar lloc per a res més que no fos aquell grafisme rugós, desesperat i amorf. El més inexplicable és que el gust promogut pel tardofranquisme, per interessat que fos, perduri encara avui i hagi deixat a la cuneta unes pràctiques artístiques coetànies que, des del llenguatge pop, van qüestionar aquella ardidesa il·lusòria per mitjà d’una figuració crítica que dinamitava el dualisme fal·laç que tendeix a equiparar l’abstracció amb la revolta i el realisme amb la complaença. Deu ser que la figuració encara és més temuda que la tirania, però el cas és que tota una generació de pintors han viscut en una mena d’ostracisme per la seva adscripció als llenguatges representatius, com és el cas de Francesc Artigau (Barcelona, 1940).

Amb Artigau. Cròniques d’una realitat, 1965-1977, el Museu d’Art de Girona (MD’A) que des del 2004, amb l’exposició pionera El llegat del pop art a Catalunya, comissariada per Toni Álvarez de Arana, ha anat resseguint i recuperant aquells camins alternatius de la modernitat, tot sovint més subversius que una certa acomodatícia abstracció, dedica fins al 12 de setembre una exposició a la primera etapa d’Artigau, la que va de la primera exposició individual a la galeria Belarte, el 1965, fins a les eleccions democràtiques del 1977. Aquest és el període més combatiu de l’artista, quan, d’acord amb el comissari de la mostra, Sergi Plans, presta atenció a les noves oligarquies que sostenen i alhora es beneficien del règim; als nous ídols sorgits dels mitjans de masses; a esdeveniments internacionals transformadors com el Maig francès; a la creixent alienació ciutadana en la societat de l’espectacle, o a l’impacte dels residus en el medi ambient, temes que continuen sent per desgràcia ben vigents avui, com remarca Plans. Amb la restitució democràtica, la mirada entre crítica i irònica del pintor es va atenuar progressivament i es va anar decantant cap a una obra més lírica, subjectiva i hedonista, en què predominaran les evocacions de viatges i el tòpic de l’interior amb model. És una deriva molt comuna entre els artistes que van atrevir-se a mirar als ulls aquella felicitat amarga amb un compromís ètic i polític encara poc valorat com cal.