Poesia a la resistència

La dura i intransigent postguerra, amb mig país a l’exili o la presó, va tenir alguns actes de resistència cultural, que no han estat prou reconeguts al país. Entre aquests, la simbòlica trobada de poetes a Cantonigròs el 1943, que va esdevenir trobada del catalanisme. Per aquest motiu, l’Ajuntament de l’Esquirol celebra aquest dissabte el 75è aniversari del concurs parroquial de poesia de Cantonigròs, que va aplegar grans i joves poetes a la dura postguerra, encara amb la Segona Guerra Mundial oberta.

Al voltant de la figura de Carles Riba i el suport dels mossèns de la parròquia es van reunir alguns dels escriptors amb més projecció, molts dels quals van ser figures de la llarga resistència antifranquista o simplement escriptors que no van voler renunciar a la llengua catalana. El crític, pedagog i activista Joan Triadú, de qui se celebra el centenari, va ser un dels organitzadors de la trobada. Tal com recorda Ramon Pinyol i Torrents al programa: “El mes de juny de 1943, un Joan Triadú pujà a Cantoni per recomanació mèdica a fi de refer la salut. L’estiu de l’any següent, dos amics que sojornaven a Cantoni per raons de salut, de nom Joan Triadú i Jordi Parcerisas, van tenir la idea del concurs. El primer parlà amb el rector, mossèn Feliu Vila, no pas perquè el projectat concurs hagués d’ésser de caràcter religiós, sinó perquè només l’autoritat eclesiàstica podia, fins a cert punt, emparar un acte cultural sense passar per l’autoritat civil.” Així ho explica Triadú a les pàgines finals d’aquell esplèndid llibre titulat El Collsacabra (2001), i continua detallant que el senyor rector ho va acceptar “com un acte, totalment fet en català durant els actes de la festa de sant Roc, patró de la parròquia i com a arrodoniment cultural de les celebracions religioses i cíviques de la festa major”. I que els premis es limitaven a diplomes fets a mà i a mencions honorífiques, i que la lectura de les composicions la fessin en públic –davant d’una trentena de persones, residents (pocs) de Cantoni i familiars dels concursants– els mateixos participants o persones a qui ho van demanar. A continuació el jurat, presidit com l’acte per mossèn Vila, deliberava i atorgava els guardons. Joan Triadú anota també, com a cloenda del seu resum d’aquell any que: “Al començament i al final de l’acte el senyor rector resava un parenostre i l’avemaria amb els assistents i es deia l’àngelus en el moment corresponent.”

No cal detallar el context absolutament refractari a aquest tipus de pràctiques. Ni els supervivents del Terç de Montserrat, avantguarda de l’exèrcit franquista i dels batallons que van patir més baixes de tota la contesa, honorats al cementeri de Montserrat, no van poder celebrar les seves misses en català fins a començament dels anys cinquanta.

El desafiament tenia el component màgic que ha associat la poesia a la resistència del país, malgrat que la majoria dels dirigents actuals en mantinguin posicions tan llunyanes. Carles Duarte, un dels impulsors del recordatori, evoca que “a més de Triadú i Parcerisas, hi ha altres figures claus en el desenvolupament de la festa literària, com Ermengol Passola, Teresa Clota o el bisbe Ramon Masnou, que va aixoplugar en el període més dur de la postguerra aquest valent i persistent gest d’afirmació de la llengua catalana, proscrita pel franquisme, però l’ànima del concurs va ser Triadú, que va aconseguir associar-hi molts dels noms més rellevants de la poesia catalana, amb una visió que incorporava el conjunt de l’àmbit lingüístic. Podem esmentar Estellés, Blai Bonet, Villangómez i Alpera. Si resseguim la llista de poetes participants i guardonats al concurs impressiona veure-hi noms com Riba, Clementina Arderiu, Foix, Espriu, Marià Manent, Tomàs Garcés o Pere Quart. Però un aspecte essencial de l’obra realitzada des del Concurs és l’enllaç fecund que s’hi teixeix entre les generacions que ja havien excel·lit abans de 1939 i les que emergien amb força, malgrat tants entrebancs i tantes restriccions, a cavall de la guerra i la primera postguerra, com Rosa Leveroni, o bé ja directament en ple franquisme, com Sarsanedas, Sampere, Martí i Pol, Anglada, Núria Albó, Carles Miralles, Francesc Parcerisas... El concurs també va ser un territori de trobada, propiciada per Triadú, entre Carles Riba i l’anomenat grup dels estudiants de Vic, amb Antoni Pous, Ramon Cotrina, Segimon Serrallonga...”