Metxa o caspa?

L’espectacle de revista parteix d’un món paradoxal. Perquè el pit i cuixa, amb o sense plomes, i l’humor més o menys psicalíptic sonen a tronat, a bordell encobert. Però alhora en el seu escenari es barregen, des de fa anys, artistes que expressen la seva indefinició pel gènere, la seva reivindicació per sentir-se lliures vestint, ballant i cantant (o fent-ho veure). Aquest Passar revista que la companyia LAminimAL ha fet dins la programació de l’Arnau itinerant fa sorna per allò de la caspa i el to més grotesc, però alhora és avantguarda, metxa d’un petard, “punta de llança”, en paraules de Rodrigo Cuevas, que, juntament amb la cupletista Glòria Ribera i Las Glorias Cabareteras, participa en el vídeo que ho complementa. Com en el Rèquiem, de Pere Faura (que s’inspirava en All that’s jazz, de Jon Fosse), o en el Las chicas del coro (recentment estrenat a l’Almeria i pendent de trobar teatre per fer temporada) es fa sorna de la impopularitat de les ballarines del cor. Que no apareixen en les llums de neó però que són “les que fan bonic”, realment al darrere de la imponent vedet que només ensenya plomes i s’endú la potència del focus. La proposta ha repescat la ballarina del Liceu Alicia Pérez-Cabrero que, als 65 anys, mostra un notable equilibri fent puntes. Tots volen ser Raquel Meller (assegura Xavier Albertí en la seva ponència sobre el Paral·lel que va ser aquesta artista qui va aconseguir arraconar la imatge que la cupletista, darrere l’escena, feia servei de prostitució). En realitat, les interpretacions són d’artista amb cos i ànima, que empodera, diverteix i trasbalsa el públic.

Passar revista s’ha fet al davant mateix de l’Arnau (que no arrencaran obres fins que hagin acabat moltes altres peces faraòniques com ara l’estació de La Sagrera, es lamenten). La Sala Apolo en el seu format escenari (amb una passarel·la central que garantia distàncies i alhora es barrejava entre l’audiència) va convocar en una inusual matinal de dissabte. Pujava les seves aranyes amb bombetes vermelles per donar pas a un espectacle musical, amb una notable orquestració (alternant instruments entre els quals hi havia bateria, contrabaix, guitarra, clarinet, violí i piano) sota la direcció de Neus Soler. LAminimAL es va caracteritzar pel gust del teatre aleatori, sempre canviant amb les fórmules de José Sanchis Sinisterra. De fons, sempre els remou la memòria històrica i, sobretot, com aquella dictadura ha imposat institucions que encara ara es reserven un quota de poder i una impunitat injustificables. Desembolicat el paper superficial que la revista és casposa, han estirat per la banda més punky i s’han tornat a desmelenar. Reivindica l’art per sobre de la direcció (Daniela de Vecchi) i la dramatúrgia (Jordi Casado). Són políticament incorrectes i canten a l’humor de l’horror: l’odi acabarà demà. Implacable acudit.