L’Albertí, en xifres
Xavier Albertí ha sumat el milió d’espectadors en les 189 obres produïdes en els seus vuit anys al TNC, sigui a les sales de Les Glòries o al circuit de gira
Fins a 45 títols són d’autoria contemporània però sumen ‘només’ 145.000 espectadors
El TNC ha fet disparar l’interès per la lectura de teatre, tant a llibreries com a biblioteques
Més de 2 de cada 10 espectadors de les produccions del TNC entre el 2013/14 i aquest 2020/21 les han vist fora del teatre de Les Glòries. Ahir Xavier Albertí es va acomiadar tot dient que podria ser recordat com el director del TNC del milió d’espectadors. La xifra és quasi rodona (1.042.642, dels quals 216.592, fora del TNC) entre les 189 produccions que s’han programat del 2013 al 2021, al teatre públic que finança únicament el Departament de Cultura. En realitat, nomes el 2019/20 hi va haver gira; els altres espectadors se sumen de les coproduccions (en què el TNC cedeix escenografia i cada companyia contracta tècnics, siguin per Catalunya o fent temporada a Barcelona com és el cas de La importància de ser Frank o, actualment, De què parlem mentre no parlem de tota aquesta merda). Albertí va presentar-se al vestíbul, ahir al matí, agraït de la feina de l’equip de la casa i amb una taula on s’amuntegaven les 465 obres publicades. En el seu període s’ha duplicat el públic jove i s’ha mantingut una mitjana d’ocupació del 80%. Destaquen les produccions contemporànies (43) per sobre de les patrimonials (35) o clàssiques (30). El 23%, doncs, correspon a autoria contemporània, però els 145.000 espectadors corresponen només a un 14,5% del total.
El director ha compatibilitzat la creació contemporània amb elements que considerava que s’havien de recuperar del patrimoni a través dels Epicentres. Per Albertí, la falta d’una tradició continuada durant dècades (arran de situacions polítiques que excloïen el català) necessitava una revisita. En aquest sentit, per Albertí, a Pitarra “li devem la salvació del català gràcies al fet que es va aventurar a fer teatre popular en aquesta llengua”. Les propostes en català i populars de Josep Sampere, Capri i els serials de Josep Maria Benet i Jornet serien altres salvadors del teatre en català, quan la majoria el menystenia. Precisament el segon epicentre, L’origen de l’oblit, va voler recuperar actors de la dècada dels quaranta i cinquanta, quan el franquisme permetia fer teatre en català en funcions molt puntuals i sempre que no fossin peces traduïdes d’una altra llengua. D’aquesta època és també Joan Brossa. Els epicentres de Rusiñol i Guimerà o el de Lluïsa Cunillé i les Pioneres (de finals del XIX a la Guerra Civil) també han rescatat peces i visions biogràfiques d’interès. Finalment l’epicentre Paral·lel d’aquest any ha reivindicat novament la cultura popular i els mass media (aparició del cinema) com a forma de reivindicar la cultura pròpia.
Una de les revolucions que es va proposar Albertí en l’arrencada de la seva direcció va ser donar una empenta a l’edició de teatre. Ha acabat sent un dels seus èxits sonats. Perquè s’ha acabat disposant de més de 119 clubs de lectura arreu de Catalunya que llegien teatre (vuit obres per temporada). En total, es comptabilitzen més de 12.000 lectors únics. Albertí és categòric. Si abans les biblioteques no entenien la utilitat d’aquests clubs perquè quasi ningú demanava llibres de teatre en préstec, ara és una de les categories més sol·licitades. No només això. Moltes editorials s’han apuntat a l’èxit dels dramaturgs i han recuperat o estrenat col·leccions de teatre que tornen a tenir una mínima presentació a les llibreries. Pel que fa als llibres a 3 euros que es venien a la sortida del teatre, ha estat una altra causa d’orgull. Quan hi ha col·leccions de teatre que el tiratge no supera els 200 exemplars, alguns títols del TNC han venut més de 4.000 llibres al vestíbul.
Albertí també celebra que cada obra publicada té un pròleg encarregat a persones heterogènies, de molt diversa procedència professional. També els programes de mà, amb molta informació, són tan ben rebuts per un sector del públic que se li demanava que es recollissin fora de la platea per poder anar mitja hora abans i llegir-lo tranquil·lament. Ara, amb la pandèmia els programes de mà s’han deixat de donar en format paper però són consultables digitalment. I les múltiples activitats paral·leles han permès construir un punt de reflexió més enllà de l’escènica amb un format que posteriorment hauran donat major empenta institucions com el Teatre Lliure o, recentment, el Gran Teatre del Liceu.
Xavier Albertí va fer saltar la sorpresa amb un projecte molt ambiciós en guanyar el concurs per a la direcció del teatre, el novembre del 2012 Competia pel càrrec amb Carme Portaceli, Julio Manrique i Oriol Broggi (que era el que tothom donava per futur director en les porres dels ambients teatrals). El nou director prometia un projecte per obrir el TNC a la societat. Ahir sentia la satisfacció d’haver-ho aconseguit. El director ha sabut recuperar figures que havien sortit expulsades del teatre (Lluís Homar) o del TNC, concretament (J.M. Flotats).I ha complert la promesa d’encarregar direccions als seus adversaris de concurs.
Més enllà del ‘paradigma’
Si hi ha una paraula que li agrada utilitzar a Xavier Albertí en la presentació de cada muntatge és el mot paradigma: “En teoria de la ciència, model d’investigació d’una disciplina científica dominant en un determinat període”, segons el DIEC. La insistència de Xavier Albertí per destacar el valor de cada un dels 189 muntatges és trobar la singularitat de cada peça i que permeti establir una relectura de la peça que es posa a escena. En la roda de premsa d’ahir no la va utilitzar ni una sola vegada. I és que amb el balanç no havia de reivindicar res, d’empoderar cap repartiment a punt d’estrena. Simplement, es tractava d’explicar, amb un ampli dossier adjunt, quines eren les metes que s’havien assolit i què encoratjava fer a la directora artística entrant, Carme Portaceli (que també hi va ser ahir en un discretíssim segon pla).
Xavier Albertí ha patit una època convulsa darrere una altra, perquè va guanyar el concurs en plena crisi econòmica, ha patit la crisi política (des del 2017) i ara s’acomiada provant d’escapar-nos de la crisi sanitària. Tot i això, a cada dificultat, han provat de trobar-hi una solució, i s’ha obert a altres nombroses estructures de cultura de Catalunya, amb les quals fer camí junts per remarcar el valor de la música, la dramatúrgia i l’art.
Surt del TNC amb tres elements que han acabat vertebrant part del seu llegat com a director artístic: la constatació que el patrimoni teatral català és viu (encara ens ressona, té coses a dir-nos, no és merament arqueològic); la satisfacció de donar accés a segments d’actors d’altres capacitats i comprovar la seva qualitat interpretativa (es va habilitar un camerino a la Tallers per poder acollir un actor en cadira de rodes a ‘Mare de sucre’), però queda pendent ampliar capacitats en altres ales i a les platees; i l’evidència de la potència de la dramatúrgia contemporània catalana. El que expliquen interessa a Catalunya i també a Europa.
