Renovació en el cinema francès

Sense que tal cosa hagi de posar en qüestió la seva grandesa literària, la personalitat de Philip Roth projecta certes ombres, almenys pel que fa a la relació amb les dones: acusat de misogin, com es pot entreveure a la mateixa obra, va enganyar les esposes, a vegades amb joves estudiants o aprenents d’escriptores. En la seva adaptació cinematogràfica de Deception, que abans havia dut al teatre, Arnaud Desplechin es mostra molt condescendent amb l’escriptor, o el seu àlter ego, interpretat per Denys Podalydes, i fins i tot inclou una escena grotesca en què ridiculitza la crítica feminista com a portadora d’una censura moral que vol limitar la complexitat humana que ha d’abordar tota creació. Tromperie, títol que avança un teixit d’enganys que no són aliens a la literatura, se centra en una relació adultera que l’escriptor va mantenir amb una jove anglesa encarnada de manera brillant per Lea Seydoux. Una relació real? O imaginària, com diu Roth a la seva esposa, l’actriu Claire Boom? Havent-hi altres històries, les escenes dels amants aporten els millors moments (en part pels seus intèrprets) d’un film irregular, complaent amb els creadors i autocomplaent, sofisticadament mascle.

El film de Desplechin, un dels referents del cinema d’autor francès des de fa dècades, va ser projectat a Cannes Premiere. Això mentre que a la secció oficial a concurs hi ha trobat lloc una pel·lícula, Titane, lluny de les visions mascles, la dualitat de gènere i els paràmetres heterosexuals. La seva autora és una cineasta francesa emergent, Julia Ducournau, que hi continua l’exploració dels cossos encetada amb Raw, on una vegetariana estudiant de veterinària experimenta un desig compulsiu per la carn.

De fet, Julia Ducournau explora en els cossos o en la nova carn (barrejada amb el metall o la màquina) i les noves identitats en el món contemporani. Així, doncs, també en la transsexualitat. A causa de les ferides d’un accident en cotxe quan era nena, la protagonista (Alexia/Agathe Rouselle) té una pròtesi de titani al cap. De fet, el titani s’expandeix pel seu cos, que no resisteix el contacte carnal amb humans (cosa que la converteix en una assassina) i es satisfa sexualment amb els cotxes, de manera que es fa difícil de no pensar en Crash. Rebutjada pels seus pares, que la veuen com una estranya, perseguida pels seus crims, Alexia es transforma i, mentre observa que el seu ventre creix com el d’una embarassada, és identificada com el seu fill perdut per un bomber (Vincent Lindon), que la introdueix en el món masculí de la seva caserna. Alexia es converteix en el jove Andrea. Ducournau potser barreja masses coses en un film vocacionalment rar i xocant que, desbordant el gènere fantàstic i amb certa potència visual, pot causar tant de rebuig com convertir-se en un film de culte.