Com la fúria del vent

El teatre que respira Àfrica busca una connexió amb el públic constant. S’expressa a través de discurs, però sobretot de cançó i de ball. Sigui produït al continent africà o al cor de Brussel·les. Una carta real adreçada a Winnie Mandela (que va propiciar l’exili del seu autor, que és el pare del director d’aquest muntatge) és el punt de partida. Però no interessa quina podria ser la resposta d’aquella líder sud-africana en temps de lluita contra l’apartheid, sinó com encara ara les seves línies ensenyen que les desigualtats de fa 25 anys a Sud-àfrica encara es mantenen a Europa, aparentment demòcrata.

La potència de les nou actrius africanes (professionals establertes a Europa) és un veritable vendaval. El poder dels militars (com les botes que retronen) i el periodístic (com la rotativa que no s’atura com una sínia empesa pel corrent d’aigua) manté la seva quota de poder. Elles, però, s’amaren de la humanitat amb la roba penjada que ha caigut a terra i reclamen que el poder sigui per al poble. Finalment, el públic aplaudeix com una tempesta al final de l’espectacle.