L’esperança de Chagall

Un Marc Chagall (1887-1985) gairebé centenari va crear fins un mes abans de la seva mort un preciós conjunt de vitralls per a l’església gòtica de Sant Esteve de Mainz, a Alemanya, reconstruïda després de la Segona Guerra Mundial. L’artista va dubtar tot d’una d’acceptar l’encàrrec: era un jueu bielorús, errant a causa de les vicissituds del convuls segle XX, que havia quedat marcat per l’holocaust. Un cop decidit, amb l’única condició que no posaria els peus en terres alemanyes i que ho faria tot a distància, va escollir escenes de l’Antic Testament que tracen els lligams entre la seva fe i la cristiana. “Chagall sempre va creure que l’art pot i ha de transmetre el missatge de pau entre les nacions i entre les religions”, sosté la historiadora de l’art Helena Alonso, comissària de l’exposició Chagall. Els estats de l’ànima, que presenta el Museu Diocesà de Barcelona fins al 28 d’octubre.

La mostra, que s’expandeix a la Catedral, reuneix una quarantena de gravats que formen part de dues sèries: Els set pecats capitals, que va realitzar el 1926, per encàrrec del marxant francès Ambroise Vollard, amb gust per la ironia, i Dibuixos per a la Bíblia, un projecte que va desenvolupar a finals dels anys cinquanta tot i que el tema no era nou per a ell. “Des de la meva primerenca joventut, la Bíblia m’ha captivat. Em sembla la font poètica més rica de tots els temps”, deia Chagall.

El mateix Vollard, propulsor de les avantguardes de principi de segle, li havia confiat una col·lecció d’estampes bíbliques als anys trenta. La mort de l’editor i l’esclat de la guerra van frenar-la i no va poder-la culminar fins al 1956. “Dibuixos per a la Bíblia és una variant que Chagall dedica específicament a l’univers femení. Les dones més destacades de l’Antic Testament hi tenen tot el protagonisme i les converteix en metàfores de valors universals i atemporals”, explica Helena Alonso.

El Museu Diocesà no s’ha limitat a penjar els gravats a les parets de l’edifici de la Pia Almoina. El valor afegit és que els fa dialogar amb peces emblemàtiques de les seves col·leccions gòtiques. El retaule de Sant Joan Baptista de Bernat Martorell procedent de l’església de Cabrera de Mar conversa amb l’únic personatge masculí que l’artista va incloure en la sèrie, Job, amb el qual s’identificava per la seva fidelitat a déu. “Malgrat les dificultats que passa el nostre món, mai vaig perdre en el meu interior l’esperança de l’home en l’amor.” Chagall combregava amb la tradició hassídica del judaisme, basada en l’alegria de viure, passés el que passés.

A la Sala Capitular de la Catedral de Barcelona els jocs visuals són múltiples i fascinants, sobretot amb l’obra mestra de Bartolomé Bermejo La Pietat Desplà. Entre d’altres, en aquesta estança llueix la litografia en què Chagall es va autorepresentar suportant el cúmul de pecats.