Invitació a l’aventura
Elisenda Albertí escriu a ‘Dones viatgeres’ les vides de disset pioneres del segle XVIII a principis del XX que van desafiar els prejudicis per formar-se i córrer món
Naturalistes, infermeres i sociòlogues, van descobrir una altra manera de veure el món
El redescobriment de les dones viatgeres forma una espècie de subtrama dins la literatura feminista, sobretot arran de les publicacions que han dedicat al tema autores com ara Cristina Morató (Viajeras, intrépidas y aventureras), Alexandra Lapierre (Grandes aventureras) o Pilar Godayol (Viatgeres i escriptores), a les quals s’ha afegit un interès editorial per rescatar les cròniques de viatge i les memòries de moltes d’aquestes precursores, des d’Isabelle Eberhardt fins a Annemarie Schwarzenbach, Florence Nightingale, Rose Macaulay o la nostra Aurora Bertrana. Són llibres amb abundància d’adjectivació admirativa (indòmites, insubornables, prodigioses, incansables), en concordança amb el caràcter intrèpid de moltes d’aquestes pioneres que van desafiar els prejudicis que pesaven sobre les senyoretes fins ben entrat el segle XX. Ara l’escriptora i editora Elisenda Albertí proposa la seva pròpia selecció d’audaces a Dones viatgeres, on traça les biografies de disset d’aquelles aventureres, algunes ja prou conegudes, com Mary Shelley, Mary Kingsley o l’esmentada Nightingale, i d’altres de més inesperades, com l’actriu i ballarina Lola Montes, la infermera jamaicana Mary Seacole, la sociòloga Harriet Martineau o l’empresària xocolatera Teresa Amatller.
Cada tria té els seus estàndards, i els d’Elisenda Albertí pertanyen a aquella classe de fascinació que creix amb els obstacles. Perquè no hi havia res de més rematadament difícil que començar el llibre amb la seqüència d’infortunis que van empènyer l’equatoriana Isabel Godin a remuntar l’Amazones per anar a retrobar-se amb el seu marit, incapaç de vèncer (durant setze anys!) les traves administratives que el tenien atrapat a la Guaiana francesa. L’obstinació és una de les qualitats més remarcables d’aquestes dones, com la que va demostrar la infermera mulata Mary Seacole atenent els malalts de còlera, febre groga i malària per tot el Carib abans de fer front a les reticències del govern britànic per anar a atendre els soldats que combatien a Crimea. La majoria van fer del viatge un descobriment de l’altre, preferentment a Egipte, l’Àfrica negra, Austràlia i les mars del sud, però també una via d’alliberament personal que els permetés “ser millors i més felices”, com deia Mary Shelley. Potser les seves proeses han tingut un ressò menor que el dels seus col·legues masculins, però com assenyala Albertí “van emprendre un camí sense retorn i van mostrar una altra manera de veure el món”.
