Amors foscos

Que el compositor Enric Palomar és un dels grans noms de la creació musical del nostre país no se’n pot tenir cap dubte. Altra cosa és que no se sàpiga prou, atesa la seva opció vital d’outsider, amb ciutadania berlinesa de fa uns anys inclosa. Però és innegable que estem davant d’un immens creador musical amb moltes coses a dir. I una prova fefaent d’això l’hem tinguda dins de la temporada de l’OBC, amb l’estrena mundial dels Tres amores oscuros, que ha tingut la participació dels solistes vocals Lídia Viñe i Pere Martínez i els pianistes Carles Marigó i Marco Mezquida. A partir de la poètica de García Lorca, els oients hem estat immersos en una atmosfera orquestral hipnòtica i onírica que amb gran domini dels complexos orquestrals, amb influències ligetianes incloses, i una escriptura d’orfebreria per als pianos, ha demostrat saber dialogar desacomplexadament amb la millor tradició del nacionalisme musical hispànic de compositors com ara Falla o Gerhard. Cert és que l’obra, ambiciosa i exigent, sobrepassava l’actual estat de forma de l’OBC, però amb directors com Josep Caballé Domènech s’és capaç de treure el millor de les formacions orquestrals i vam assistir a una estrena brillant en tota regla que mereixia, comunicativament parlant, un millor tractament que el de ser un simple acompanyament del bellíssim ballet Cinderella de Prokofiev i que, des de la màgica introducció, va portar un molt bon resultat musical. Vist i escoltat el concert, i després de fracassar a desxifrar el lligam entre Lorca i el conte de Perrault en què es basa el ballet, un no pot deixar de preguntar-se com és que, en cap moment, el nom de Caballé Domènech, amb una carrera internacional important, ha sortit en la terna per a la titularitat d’una OBC que ha escollit, finalment, el lionès Ludovic Morlot. Amors foscos...