Un bocinet de vertigen

Per Sisa, el primer cel era inventat, el segon era irreal i el tercer, dins d’un mirall, reflectia les imatges d’un món ignorat. Per Rocío Márquez (Huelva, 1985) i Bronquio (de nom real Santiago González, Jerez de la Frontera, 1991), que fa unes setmanes publicaven Tercer Cielo (Universal), el tercer cel té un altre significat: “Els cels, d’alguna manera, són com les metes a què, com a músics, anem arribant”, explica Bronquio en una trobada amb El Punt Avui a Barcelona. “El primer és quan, després de temps picant pedra, pots dedicar-te a la música; el segon és quan, havent-te assentat, negues una mica el que has fet fins aleshores i mires d’ampliar registres i anar cap a altres llocs; i, el tercer, és quan tot això deixa d’importar-te i quedes amb algú per jugar sense pretensions, que és el que hem fet amb la Rocío. Si, d’això, en sortia alguna cosa, perfecte. Però, si no, tampoc passava res.”

Márquez, cantaora d’instint explorador, i Bronquio, productor a l’alça en el terreny de l’electrònica i les músiques urbanes, s’havien saludat per primer cop en un festival fa cinc anys. Va ser, però, el remix que Bronquio va fer d’una rondeña de l’últim disc de Márquez, Visto en el jueves, que les ganes de jugar entre un i altre van anar creixent fins al punt d’establir-se uns dies en una casa de camp a veure què passava. “En teníem moltes ganes i el fet que, amb la pandèmia, no hi haguessin bolos, certament hi va ajudar”, diu ella. “En el meu cas m’interessava arribar a espais diferents als que ja coneixia que em permetessin indagar en parts meves que no tinc tan controlades. Jo soc una persona que, a vegades, entro en crisis, i feia temps que necessitava sentir una mica de vertigen i una mica més viva”.

Tercer cielo , amb garrotíns, deblas i bulerías i textos de Lorca, Unamuno i Sant Agustí, a més de poetes contemporànies com ara Carmen Camacho i Macky Chuca, conjuga flamenc i electrònica de forma enlluernadora, però ni l’un ni l’altre volien que aquest en fos el leimotiv. “No volíem que fos el més curiós del disc, perquè no inventem res i això fa temps que és una realitat”, diu Bronquio, que, tot i tenir influències més aviat europees i anglosaxones, reconeix que, a Jérez, “el so que sents al carrer té evidentment més a veure amb el flamenc que no pas amb Daft Punk”. “El flamenc és una música viva i, com a tal, és normal que sigui permeable a les maneres de fer d’una nova generació”, hi afegeix. “L’electrònica sempre m’ha cridat l’atenció”, diu, per la seva banda, Márquez. “No tant com a estil, sinó com a eina que pot ser transversal en milions de gèneres. Et permet, pràcticament, materialitzar qualsevol cosa que la teva ment pugui imaginar, la qual cosa, per a un artista, és fascinant.”

Rocío Márquez i Broquio van actuar aquest passat cap de setmana al Vida Festival de Vilanova i la Geltrú i, el dia 16, ho tornaran a fer, a l’antiga Barts de Barcelona, en el marc del Grec.