Núria Feliu, la tieta del ‘punk’?

Més enllà de la mirada de tieta carrinclona que l’esguard de molts desinformats tenen sobre la Núria Feliu s’amaga una personalitat forta i trencadora. La Feliu ha estat la nostra gran dama del jazz que, a més de les col·laboracions nostrades amb Tete Montoliu, ens deixarà un reguitzell d’intercanvis musicals amb grans mestres del jazz americà. Només per això se li pot posar l’etiqueta d’innovadora en un gènere que vocalment i en català no havia tingut massa presència.

Però el que suma no pot restar i així cal afegir-hi les seves incursions en clàssics contemporanis de Hollywood i Broadway, la cançó tradicional catalana i també la nova cançó. Reduir la Feliu al tietisme de tortellet de diumenge és reduir des de dins la cultura catalana contemporània, més del que es fa des de fora. Potser aquesta visió falsa es deu a una desvirtuada interpretació de l’afabilitat del personatge i la seva accessibilitat. En els últims anys se la podia veure com a personatge convidat a festes majors en què no tenia cap mania a muntar la paradeta i signar els CD de la seva música que ella mateixa havia fet passar del format analògic del vinil al digital. No és aquest un gest pastadet al que han fet els darrers anys solistes i grups que han hagut d’autogestionar les seves produccions i trobar els seu canals de distribució?

Potser em perd la meva condició de santsenc per defensar la Feliu, però al barri no anem massa sobrats de personatges il·lustres. La defenso fins i tot tenint en compte que un dia que l’entrevistava a casa seva en parlar del Barça li vaig fer notar la meva condició de perico. “Ets de Sants i ets de l’Espanyol?”, va dir mig indignada. Uns segons de tensió i l’entrevista va continuar per bon camí. Més encara quan sovint coincidíem al quiosc de Can Mantega, la plaça que va substituir en la seva vida la d’Osca, lloc de naixement de l’artista, que pot sentir-se orgullosa que el lloc on va néixer ha esdevingut un punt de trobada del jovent alternatiu de tot el barri. Un jovent que no fa pas gaire em va sorprendre amb l’edició d’una samarreta inspirada en una portada de Sex Pistols en què sobre una imatge de la Feliu es pot llegir: “Déu salvi la Feliu. Sants és punk”. He de dir que avui, casualitats de la vida, l’he baixat de Sant Feliu de Guíxols, on l’he lluït aquests dies. La idea de diversa gent del barri és fer una trobada tots uniformats per retre-li una mena d’informal homenatge des de la ironia del valor simbòlic multigeneracional de la Feliu, que tant pot valer per fer una estripada punk com per beneir una geganta amb la seva imatge, figura que també existeix. La Feliu, per tot plegat, ha esdevingut, més que un referent del pujolisme ranci, amb el qual, tot sigui dit, va mantenir bones relacions, una icona pop que tant pot inspirar creativament moviments alternatius com punxadiscos moderns que l’han inclòs en el seu repertori.

Al conjunt de casualitats que han fet evident la presència de la Feliu al meu entorn en un moment en què ja sabia de la seva malaltia hi afegeixo la troballa d’una molt vella cinta de casset que encara tenia enregistrats els missatges d’un contestador telefònic. A banda de la veu de la meva mare se sent: “Jaume, soc la Núria Feliu. Truca’m.” Déu les tingui al cel a totes dues.