Era un èxit anunciat. Fa setmanes que s’havien exhaurit les entrades per al retorn sempre desitjat de Jordi Savall a l’Auditori de Girona, el diumenge 22 de gener. El mestre d’Igualada portava al bagatge un monogràfic d’un compositor que mai passa de moda, Wolfgang Amadeus Mozart, però compost de dues obres que no podien ser més dispars: la Petita serenata nocturna (KV 525), pinacle de joia i vivacitat, i, als antípodes, el Rèquiem en re menor (KV 626), axioma de la solemnitat litúrgica.

Tanmateix, els contrastos de la vesprada serien encara enfortits a l’inici, amb una performance inspirada en els anys daurats del cabaret, a càrrec de la coreògrafa i ballarina Sol Picó, que és enguany l’artista convidada de l’Auditori. Entre la nostàlgia i el burlesc, la d’Alcoi va entrar a l’escenari al so de La bohème de Charles Aznavour, mentre el seu seguici de vedets netejava amb afany la platea amb plomalls i somriures picarescs. Els espectadors van gaudir dels 15 minuts, però van sospirar d’incredulitat quan es va anunciar una insospitada pausa de la mateixa durada.

Contrastant amb els vistosos velluts blaus de les dansaires, els músics venien vestits d’un negre cerimonial. Primer, l’orquestra de cordes de Le Concert des Nations, en format de cambra, desplegant una sonoritat límpida i potent alhora. Savall dirigia amb el seu port venerable, cercant un Mozart recollit i sobri, quasi tardobarroc. Com que les melodies de la Serenata nocturna són extraordinàriament conegudes i, a més, instil·len bona disposició, se sentia ocasionalment algun oient taral·lejant-les.

Naturalment, la Missa de rèquiem requeria més instrumentistes i també les veus, però Savall va continuar optant per la moderació. En lloc d’omplir l’escenari amb un cor multitudinari, li van bastar 25 cantaires, de la Capella Nacional de Catalunya (els quals sabien tota la partitura de memòria), més els solistes: Rachel Redmond (soprano), Marianne Beate Kielland (mezzo), Charles Sy (tenor) i Manuel Walser (baix). Aquests van mantenir les interpretacions diàfanes i només es van permetre algunes floritures cap al final, en el Benedictus.

Savall dirigia amb aquella “sàvia serenor d’obertura al misteri” de què parlava el filòsof Martin Heidegger, i la qualitat dels seus músics, que no ocultaven el plaer de l’execució, omplia la sala amb plètora. Com era esperat, el Dies Irae i el Rex van ser fulminants, i el Sanctus va resultar irradiant, mentre que la Lacrimosa va estremir, esplendorosa, esculpint simplicitat amb una cadència que esquivava reverberacions innecessàries.

Per això, probablement, el director la va triar pel bis, coronat per aplaudiments torrencials. I quan es va adreçar als assistents, vam testimoniar que Jordi Savall no és només un artista excepcional, sinó també un referent moral, ja que va dedicar el concert “als que estan ara patint una guerra, no gaire lluny”. No oblidem que el Rèquiem és un càntic fúnebre, però també ha de ser una vindicació de la vida, i que tenim la música per millorar-la, confortar-nos i alenar-nos.