Llibres

XAVIER ALDEKOA

PERIODISTA I ESCRIPTOR

“El Congo és més que nens soldat, hi ha mil realitats per explicar”

La desconfiança és el primer pas per a la solitud, però com he confiat en la gent m’he sentit més acompanyat que mai
Vaig aprendre que era tan important la manera que tenia jo de mirar els altres com la mirada que tenien els altres cap a mi

Xavier Aldekoa (Barcelona, 1981) és reporter i sent una passió especial per l’Àfrica i la seva gent. N’és el corresponsal de La Vanguardia, ha col·laborat amb National Geographic i RAC1 i ha escrit altres llibres sobre aquest continent que tan l’apassiona –Océano África (2014), Hijos del Nilo (2016) i Indestructibles (2019)–, però el seu últim projecte ha estat, sens dubte, el més ambiciós i complex de portar a terme: recórrer els 4.700 quilòmetres del riu Congo, de punta a punta, des de les seves fonts fins a la desembocadura, per endinsar-se en la realitat d’una regió “rica, ferida i vital”. L’essència de tot un continent del qual ha recollit mil i una històries a Quijote en el Congo (Península, 2023), un llibre que t’atrapa i et transporta a un món on la realitat tot sovint es barreja amb el misticisme.

Què té l’Àfrica que tant l’atrau?
És un regal per a tota persona a qui li agrada escoltar i, és clar, ideal per a un periodista, que treballem precisament escoltant. És un continent amb una terra transparent, amb una gent que està acostumada a viure en comunitat; la seva majoria, gent acollidora i amb moltes històries per explicar.
Fa vint anys que treballa en aquell continent, però al llibre explica que el riu Congo sempre l’ha atret, fins i tot obsessionat.
Si t’agrada l’Àfrica, el riu Congo és com una mena d’essència del que és el continent africà. És un riu amb una gran mística, misteriós, salvatge, però també lluminós, on es concentren tota mena d’hipèrboles: magnífic, magnànim, ple de cultures al llarg del seu curs, farcit d’història, a vegades d’espoli, d’esclavisme, però també de molta vitalitat i cultura... És una artèria líquida que només amb aquests 4.700 quilòmetres condensa tot el que és el continent africà que tant m’apassiona. És un riu que és un imant!
Un viatge que ja era un somni infantil, D’on li ve aquesta dèria?
Som quatre germans i recordo com el pare ens explicava contes a l’hora d’anar a dormir. Fragments de llibres com La caputxeta, Blancaneu, El lazarillo de Tormes, El Quixot... però també Un capità de quinze anys, de Jules Verne, aquell tros en què el protagonista ha d’assumir la capitania del vaixell i aquest és desviat al continent africà, i no a l’americà. Aquelles històries després les canalitzàvem jugant, jo pujat a una palmera des d’on veia una girafa; el meu germà, que anava a un llac i divisava hipopòtams, la meva germana només veia lleons... Aleshores érem nosaltres que avisàvem al capità Dick que érem a l’Àfrica, que l’havien enganxat! Allà recordo que el meu pare va plantar aquella meva passió per l’Àfrica.
Aquest viatge pel riu ‘mare’, no em dirà que no era una idea esbojarrada, quixotesca! D’aquí ve també que escollís el llibre de Cervantes com a company de viatge, imagino.
Tenia clar que havia d’escollir un llibre de paper per distreure’m, perquè no hi hauria llocs on recarregar el llibre electrònic o la tauleta; algun llibre que tingués pendent. Sí que veia en El Quixot uns certs paral·lelismes: un riu on es barregen la mística i la realitat, un viatge endinsant-me en una selva impenetrable plena de mil i una aventures...
I vostè, el Quixot?
No, em sentia més en Sancho Panza, al·lucionant tota l’estona amb el que veia, després d’escoltar durant anys tantes històries d’aquest riu quixotesc. Però crec que el llibre es va convertir en un company de viatge, em va ajudar a entendre que era tan important la manera que tenia jo de mirar els altres com la mirada que tenien els altres cap a mi.
S’entén que la ruta prevista estava del tot oberta pel que pogués sortir. Perquè explica al llibre que ningú no podia assegurar quan tardaria a recórrer tot el riu, si dos o sis mesos, per creuar-lo de punta a punta.
És el viatge o la cobertura més exigent que he viscut en més de vint anys, havent cobert guerres, crisis de fam, epidèmies d’ebola, l’expansió del gihadisme... Hi ha moments en què em trobava superat, convençut que no seria possible completar-lo. Estava preparat, conscient que em trobaria amb moltes coses que em farien canviar, i canviaven constantment! Era un viatge d’una gran exigència física però també en l’aspecte mental, cada dia passaven coses per solucionar, hi havia volubilitat, incertesa, però aquesta intensitat ha estat per les dues bandes: és el viatge que més m’ha esgotat però alhora el que més m’ha omplert. De sensacions, però d’una vitalitat que encara em dura.
El propòsit del llibre no era tant narrar una aventura personal ni esportiva, sinó explicar allò que s’anava trobant?
I tant, totalment! Això era innegociable. Jo entenc aquest viatge com un agafar el lector per explicar-li com és la regió, un lloc que és fascinant, divers, que té ferides, cicatrius, però també que té coses maques, i això era el més important. Crec que els periodistes ens posem massa al davant de les històries. I la meva preocupació prèvia era que el viatge estava embolcallat d’una mística, i no volia que això fos el que més ressaltés, perquè el més important era explicar les històries de la gent. I una de les coses en què més vaig perdre el temps era a intentar ser just amb aquell continent: parlar amb historiadors, filòsofs, metges i metgesses que són Nobel de la pau, artistes, vells, joves... Una varietat de persones que poguessin explicar al lector que el Congo és un riu amb mil realitats, no només el lloc on trobem nens soldat al servei dels grups rebels, que també; on hi ha pobresa... Aquesta intenció no anava guiada per l’aventura sinó per la intenció d’explicar una regió que és fascinant. Un país que t’atrapa i que ofereix moltes lliçons per al món.
Insisteix què no tot és fosc, perillós, amb cicatrius obertes, sinó que també és un lloc lluminós i vitalista, on el perill i la felicitat poden conviure.
Sí, el Congo és un riu on es concentren hipèrboles. Tot és extrem. És violent i perillós, però també és acollidor i amable. Llum i foscor. Tot ho abraça. Seria estrany sortir indemne d’un viatge així. Hi ha hagut moments de dificultat, com parlar i gestionar amb grups rebels armats i policies corruptes, però alhora he estat acollit per famílies. Com una vegada que estàvem en una barcassa amb tres-centes persones i ens vam haver de convertir en grumets mariners tots plegats. Em protegien i m’ajudaven, i van esdevenir la meva família. O uns artistes de Kisangani que em portaven a concerts i tenien moltes ganes que fos testimoni de la vitalitat cultural del seu país, entre ells un historiador molt gran que estava feliç de poder explicar tot aquell dolor amb què han conviscut i tenen acumulat amb tants anys d’esclavatge. És veritat que des d’Occident ens fixem més en aquesta part violenta i fosca de l’Àfrica, però és vida, vida i més vida. I és meravellosa. La desconfiança és el primer pas per a la solitud, però com que he confiat en la gent m’he sentit més acompanyat que mai.
Els Estats Units, la Xina, la guerra... Quins són els principals culpables dels problemes que tenen?
En uns països tan absolutament rics com els que passa el riu Congo, hi ha molts interessos. És un sistema muntat on hi ha molta gent –bé, en realitat uns pocs respecte de la resta– a qui li interessa que tot això continuï així, per continuar explotant i espoliant una terra que té una certa ingovernabilitat. Són gent interessada tant des de fora com des de dins. I a això s’hi ajunta dècades d’espoli d’Àfrica des dels temps de l’esclavatge, després de l’ivori, l’or, el coure, el coltan, el cobalt... El Congo sempre ha tingut el que necessitava l’economia mundial en el moment exacte, i això ho ha acabat pagant la població.
I amb quins molins de vent s’ha trobat durant el viatge?
Doncs hi havia molts moments en què la realitat i la irrealitat s’ajuntaven. El riu mateix. Recordo al final del trajecte, jo estava brutalment esgotat, físicament i mentalment. M’havien passat milers de coses pel camí, m’havia aprimat deu quilos, no hi havia manera d’arribar al final, i en aquell darrer tram que es trigava uns 45 minuts a fer, ens van vendre una benzina que estava malament, barrejada amb aigua. I estàvem a la deriva. El Congo no té un delta com el Níger o altres rius que són més amables, t’escup al mar com un tobogan! Estava desesperat, estem parlant que pots anar a parar a un centenar de quilòmetres enmig de l’oceà i sense benzina. Mira que no crec en esperits ni en res, però vaig posar la mà a l’aigua per demanar al riu que em deixés arribar. Això sí que és un molí gegant com contra el que el Quixot es va enfrontar; una sensació que ja no sé què és real i el que no ho és, però m’és igual, només demanava que em deixés arribar al final.
I com va ser el retorn a casa?
La meva parella, la Júlia, m’ha dit que és el viatge que més m’ha canviat. Portem molts anys junts i jo anant a Àfrica des de fa molt temps. És un viatge que em va buidar en l’aspecte físic, mental i emocional. És un viatge que demanda molt de tu, et buida de dins, però alhora t’omple molt: de moments, d’amistats, vivències i bellesa, com aquelles postes de sol; era el paradís, talment com si m’avancés a la mort. I un riu que t’omple tant és normal que t’exigeixi; té un cost, i quan la vida la vius intensament té això.
Recordo les fotografies que publicava al seu perfil de Twitter, amb aquestes postes de sol des de la barca.
I les fotos no fan justícia! El silenci, la negror de la selva, els soroll dels animals, de l’aigua...
El llibre és, doncs, un bon complement, ajuda a imaginar-nos-ho millor. Una pregunta més compromesa: hi tornaria?
Ostres, no ho sé... He viscut moments de felicitat però també d’angoixa extrema pensant que no me’n sortiria, que era una bogeria on m’havia ficat. No ho sé, ara crec que no. Però és cert que a vegades acabo pensant que tornaria a llocs on ho he passat malament. Bé, seria en un altre viatge i m’ho hauria de pensar.
Segur, però, que ja està pensant un altre viatge per un altre lloc de l’Àfrica.
Ara m’agradaria tractar el tema del canvi climàtic al Mediterrani, i tinc pensat viatjar al nord del continent, pel Marroc, Tunísia, Egipte... Alguna cosa viatgera ja comença a escalfar-se... Però no tan intensa com el riu Congo! Ara toca disfrutar del llibre que acabo de publicar.

El Barça, més que un club, i obre portes

En un dels relats, Xavier Aldekoa explica el seu encontre amb un grup de rebels armats i que davant la tensió que es generava va treure una bossa amb centenars de pins del Barça, “un sistema imbatible per rebaixar ambients enrarits” com bé sap d’altres ocasions. “El futbol és sovint un poderós bàlsam, un punt de connexió. I el Barça és una porta a la possibilitat que les coses surtin bé. Dius Messi i tothom somriu, fins i tot en soldats amb kalàixnikovs amb cara de pomes agres”. En aquesta ocasió fins i tot es va atrevir a dir que només en donaria als simpatitzants del Barça, mai a un madridista, “i tots van jurar amor etern al club català”. D’entre ells va sortir el cap, armat amb un AK-47, i li va donar dos pins, un bolígraf i una banderola, no fos cas. “«Jo soc el primer seguidor de l’equip culer», va dir, i ho va demostrar ensenyant una foto de Messi que tenia al mòbil.” Sí, el Barça obre portes i demostra una part positiva de la globalització.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)

Compra un passi per només 1€ al dia