Quan una veu és melodiosa al parlar, té molts més punts per sonar bé quan canta. Si a més va acompanyada d’una personalitat que sedueix per la seva calidesa i humilitat, sensibilitat, sensatesa i sana ambició, no fa res més que posar tots els ous al mateix cistell de l’èxit. En els més de deu anys que fa que ens coneixem amb la soprano Sara Blanch, ha passat de cantar als Sopars Lírics al 7 Portes a la Scala de Milà –amb el debut que signarà el proper setembre amb Orontea (Cesti) amb Carsen i Antonini–, del Teatro Campoamor d’Oviedo a la Staatsoper de Viena, de ser convidada al Festival Rossini de Wildbad (Alemanya) al Festival de Salzburg, o de guanyar el Premi Mirabent i Magrans al Viñas.

La Sara està complint els seus somnis pas a pas, de manera meditada i conscient, guanyant-se les oportunitats i amb una evolució exponencial que, afortunadament per a nosaltres, no té sostre. Perquè, més enllà del seu inesgotable talent, treballa amb exigència i solidesa una veu amb tècnica, elasticitat, matisos, aguts àgils i brillants, un centre sòlid i un timbre ple de colors, calidesa i bellesa.

La jove soprano de Darmós ha conquerit el cor de tots els liceistes amb les seves espectaculars aparicions, des d’Elvira (L’Italiana in Algeri) a Norina (Don Pasquale), de Crobyle (el seu debut al temple de la Rambla al costat de Plácido Domingo a Thaïs) a Zerbinetta (Ariadne auf Naxos). I fins avui, amb l’Oscar d’Un ballo in maschera, que s’estrena just aquest 9 de febrer, una gran notícia per a tota la comunitat musical i per a tot el sud, com a ambaixadora d’una terra dura, encara subestimada i que necessita bones notícies.

L’Oscar de l’òpera verdiana Un ballo in maschera és un rol que l’acompanya des de molt jove, des que el va cantar a l’Opera Studio de Ricardo Estrada. El 2020 va fer-lo debutar al Teatro Real amb gran èxit, i això va suposar la consolidació del paper. Ara s’encara a l’experiència al Liceu amb molta il·lusió, perquè gaudeix molt del personatge i perquè també significa tornar a casa.

La producció que ens ofereix Víctor García de Gomar, amb la direcció de Jacopo Spirei, parteix del projecte de Graham Vick i està sota la batuta de Ricardo Frizza. En aquest prodigi, el Verdi més sumptuós ens transporta musicalment per un ampli espectre de sentiments com la conspiració, la gelosia i l’enveja, que recauran sobre Riccardo, el comte de Warwick, però també per l’amor i la passió que senten ell i Amèlia, que seran els desencadenants de la desgràcia perpetrada al final de l’òpera per Renato. El patge Oscar té aparicions clau a l’obra. Quan prèviament una fetillera havia avisat Riccardo que moriria víctima d’un amic, al ball de màscares, Oscar li dona una carta on hi diu “Chen el ballo alcuno / alla mia vita attentarà”. Dos avisos. Cas omís. Mort. Però és més: serà Oscar qui, ingènuament, revelarà als assassins la vestimenta del comte al ball de màscares.

L’Oscar que proposa Spirei a Sara Blanch és “fluid, no binari”. La soprano recorda que el transvestit que presenta ambigüitats sexuals és una figura que a l’època en què se situa l’acció és comuna, perquè “a les orgies plurals de la cort no es tenia complex d’anar tant amb homes com amb dones”. L’encàrrec de Spirei és que Sara Blach irradiï llum i positivitat a l’escenari fent d’home quan és dona, desprenent sensualitat femenina des de la masculinitat. Tot un repte.

“El que diferencia Oscar de la resta de personatges és la frescor i ingenuïtat.” Al final de l’òpera la culpa recau sobre ell, “però les seves aparicions acompanyades de músiques alegres i festives es guanyen la simpatia del públic, que acaba empatitzant amb ell” gràcies a la magistral capacitat de Verdi d’aprofundir en la psicologia dels personatges.

Amb el debut que signa Sara Blanch al Liceu comença un 2024 ple de reptes i il·lusions. La soprano passa un moment dolç, amb cites d’alt voltatge, com el debut a Milà, que s’ajusten a un desenvolupament vocal amb el qual se sent molt còmoda. Sense presses però sense deixar de somiar, la soprano ha nascut per brillar. Divina sense ànima de diva, irradia pura autenticitat. És la llum de tota una generació.