Eva Yerbabuena es mou des de fa anys per impulsos. Són intuïcions que la fan viatjar dins del seu talent i coneixement del flamenc cap a propostes més o menys dramatúrgiques, més o menys espectaculars. Fa cosa d'un any i mig, quan va ser mare per segon cop i va desconnectar durant tretze mesos de l'estudi i les sabates de taconeo, es va decidir per un treball íntim, Ay!, que va estrenar a la catedral de la dansa a Londres, el Sadler's Wells. Yerbabuena honestament confessa que responen a les seves “necessitats” vitals, a allò que el cos li demana. El públic, fins ara, sempre ha agraït cada tipus de proposta. Avui estrena a Catalunya Ay! al Municipal (21.00 h).

Són peces independents en què intervé ben acompanyada musicalment: Enrique el Extremeño, José Valencia (cante); Paco Jarana (guitarra); Vladímir Dimitrenco (violí) i Antonio Coronel (percussió). La cançó de bressol, que interpreta acompanyada d'un violí, és sens dubte la que representa una major novetat per la diferent sonoritat. Tots dos van decidir treballar des de la improvisació. Han acabat evitant una melodia i optant per uns sons que provoquen la rèplica en el ball.

Yerbabuena sempre treballa amb la voluntat de commoure perquè ella s'emociona amb tot el que defensa. L'Ay! respon al so alegre –per contrast del que habitualment es relaciona amb el dolorós– de la seva Marieta, que va sorprendre la parella. La bailaora celebra que el seu retorn al flamenc (amb 43 anys) hagi estat menys difícil que en la seva primera maternitat, quan en tenia 25. Assumeix, sí, que era un risc i que ara és una font d'inspiració. I que té necessitat d'expressar-ho.