Aiguablava és un port natural utilitzat des del segle III aC
Aquesta és una de les conclusions que sorgeixen arran de la finalització dels treballs arqueològics del CASC
Cap de Vol i Deltebre són altres jaciments destacats del 2014
Catalunya és rica en jaciments arqueològics, tant enterrats sota terra com a les aigües fluvials i marines. Sobre aquests últims s'encarrega de fer recerca el Centre d'Arqueologia Subaquàtica de Catalunya (CASC) i, vist el balanç dels treballs efectuats l'any passat, és d'allò més fructífera. Ahir el director general d'Arxius, Biblioteques, Museus i Patrimoni, Joan Pluma, i el director de les excavacions, Gustau Vivar, van presentar els resultats de la campanya del 2014 a la seu d'aquest centre del MAC, situat a Girona.
Dels tres indrets destacats, la cala d'Aiguablava, localitzada al municipi de Begur (Baix Empordà), destaca perquè s'hi han acabat els treballs arqueològics subaquàtics efectuats des del 2006. Per això, com remarca Gustau Vivar, es pot assegurar que es tracta d'un fondejador (port natural) de primer ordre utilitzat ininterrompudament des del segle III aC fins a l'actualitat (actualment hi ha instal·lades dos centenars de boies). També, com a abocador d'embarcacions des d'aleshores, s'hi han trobat nombrosos objectes d'interès arqueològic, sobretot d'època antiga, alguns pertanyents al carregament dels vaixells i d'altres relacionats amb la vida dels mariners a bord dels vaixells. L'excepcionalitat del lloc –una cala arrecerada dels vents de tramuntana i mestral ideal per travessar el cap de Begur en direcció nord, a Narbona, i sud, a Empúries– s'explica perquè s'hi han localitzat les restes de tres vaixells d'època romana, dels quals s'ha conservat una part de la càrrega però no pas de l'estructura. Un del segle II aC, conegut com a Aiguablava V, amb carregament de vi en àmfores (87) procedent d'Itàlia. Un altre de finals del segle I aC conegut com a Aiguablava I, amb 76 àmfores vinàries de la Tarraconense. I un altre de finals del segle II dC, l'Aiguablava V, que transportava un carregament heterogeni d'àmfores bètiques que destaca perquè queda constància escrita que es tracta d'“oli dulce”, tant usual a les receptes de la cuina romana. “És la primera constància escrita del transport d'aquest producte a la Mediterrània.” Una copa de vidre gairebé intacta és un dels altres objectes trobats.
Vaixell iber i un del 1813
La darrera campanya en el vaixell de Cap de Vol situat entre Llançà i el Port de la Selva ha consistit a acabar la planimetria de l'arquitectura naval del vaixell. A partir d'aquest estudi s'ha pogut presentar la hipòtesi que defensa una forma de construcció de vaixells pròpia del món ibèric, que correspondria a un dels últims exponents de la tradició cultural ibèrica.
Quant al vaixell del segle XIX de Deltebre –concretament datat del 1813–, s'hi han continuat els treballs d'excavació amb la troballa de material excepcional. Entre altres, una important càrrega d'elements propis dels cavalls o mules que es feien servir per estirar els canons. Restes d'uniformes, sabates, cordes de l'embarcació, caixes de bales i munició diversa són altres elements que en un futur pròxim es podran admirar a les vitrines dels museus que presumeixen d'aquest important patrimoni rescatat del fons del mar.
