Pesa la tradició i la quota

Que el cinema basc, parlat a més en eusquera, es faci present a la secció oficial de Sant Sebastià es pràcticament un deure del fes-
tival. Tanmateix, i malauradament, una pel·lícula com Amama pot fer pensar que la seva inclusió es deu a una quota mínima. No hi havia res més? Amama, dirigida per Asier Altuna, aposta per una reconciliació entre tradició (la vida al caserío, l'arrelament a la terra) i una
modernitat representada pels fills d'una família rural que trenquen amb el destí suposadament inscrit en un arbre plantat quan van néixer: l'hereu que se'n va; aquell amb el qual no compten; i sobretot la filla que treballa en un projecte artístic sobre les àvies basques començant amb la pròpia.

En aquesta pel·lícula antropològica tot vol ser poètic i així simbòlic, però les seves imatges són tan elementals, poc traçudes i tan evidents que cauen en el ridícul: aquella corda que, per simbolitzar les dificultats d'un trencament, es tensa entre l'hereu i un munt d'àvies.

Diferentment, com una alenada fresca, en tensió amb el seu aire malenconiós, va arribar ahir a la secció oficial El apóstata, en què un estudiant de filosofia, que no acaba mai els seus estudis, decideix, certament, fer apostasia amb tots els impediments que això comporta. Dirigit per l'uruguaià Fernando Beiroz, també, és un film sobre una ruptura, però amb unes formes lliures i inspirades que culminen amb la sensació del protagonista: “s'acosten feliços temps caòtics”. Aquest film fràgil i lleuger contrasta amb la pesantor d'Eva no duerme, en què l'argentí Pablo Agüero dóna voltes sobre el pes d'Eva. Però en el seu país.