Tintin al país del ‘management’

Uns molt bons amics tintinòlegs, els Vidal-Barraquer de Reus, em van regalar fa uns dies un llibret fascinant que porta per títol De los soviets a los pícaros. Es tracta d’un repàs a les vint-i-tres aventures del famós reporter. L’autor, Bartomeu Castell, mira de contextualitzar històricament cada aventura i de relacionar-la amb l’esdevenir biogràfic d’Hergé. Uns altres excel·lents amics, els Torres-López, m’havien regalat feia uns mesos una reedició en format petit de les aventures de l’intrèpid periodista del tupè i els bombatxos.

Mentre anava llegint i rellegint el llibre i les aventures, vaig pensar que, com d’altres obres mestres del còmic (Mafalda, Calvin i Hobbes, Charlie Brown, etc.), les aventures de Tintín poden interpretar-se des del punt de vista del lideratge i la gestió d’empreses, això que anomenem management. O poden ser una bona font de reflexió i inspiració, almenys.

Tintín i Hergé han estat sovint acusats de racisme, misogínia, colonialisme, etc. I segurament aquestes observacions crítiques tenen molt de sentit, però és just reconèixer que el petit i eixerit reporter i els seus companys de viatge ens han omplert, també, de virtuts: el gust per l’aventura i el risc, l’amor pels viatges, la curiositat insaciable, l’amistat a prova de bombes, etc. Alguns d’aquests valors més positius poden ajudar-nos a convertir les aventures de Tintín en un petit però intens manual de management. Som-hi.

Liderar empreses té molt a veure, en els temps que corren, amb experimentar i córrer riscos raonables. Encara vivim en un entorn empresarial que juga sobre segur, no s’aventura gaire i que, sovint, castiga l’error. Quan veiem, estorats, que Tintín es llança a un riu des d’un tren en marxa o que gosa entrar a la caverna on viu el Ieti per salvar el seu amic Txang, hem de pensar que, en gran mesura, liderar organitzacions potser consisteix, en alguns moments, a fer coses igual d’atrevides. Pregunteu-ho si no a empresaris com Zhang Ruimin (Haier), Jos de Blok (Buurtzorg) o Mar Alarcón (Social Car). Segur que en molts moments de la seva trajectòria emprenedora van sentir vertigen, o por o van dubtar. I malgrat tot, van saber tirar endavant.

Quan llegim Tintín viatgem sense moure’ns de casa i compartim amb ell aquesta enorme curiositat per conèixer cultures diferents. Amb o sense Haddock, es mou sense parar pels cinc continents: descobrint ovnis a Oceania, perseguint traficants a la Xina o buscant maragdes robades a Moulinsart. Tintín ens ensenya que cal sortir a fora, aprendre i tornar a casa. Que la innovació no es fa en un laboratori amagat al soterrani, sinó veient coses diferents, preguntant, observant i obrint-nos a altres realitats.

I, last but not least, Tintín ens mostra el camí per triomfar a través del culte a l’amistat. No és lluitant els uns contra els altres que aconseguirem grans coses. Només ho farem col·laborant, dialogant, mirant-nos als ulls, fent-nos preguntes i respectant-nos. Encara m’emociono quan rellegeixo les darreres planes de Tintín al Tíbet, en què i li diu al seu amic Txang: “Sabia que al final et trobaria. Oh, això és meravellós!”