La fi del ‘low cost’
A hores d’ara tothom té clar que ve una crisi greu, i complicada de resoldre, si no és que ja està aquí. El símptoma principal, a escala global, són els nivells d’inflació descontrolats que, de moment, no cedeixen a la pujada de tipus dels bancs centrals, però el problema de fons, a banda de les polítiques monetàries expansives postpandèmiques, és la complexitat de la situació energètica global, que no fa més que avançar el que, més aviat o més tard havia d’arribar. A curt termini, els bancs centrals apugen els tipus i els governs intenten pal·liar la crisi econòmica amb les mesures que poden. A llarg, però, moltes coses hauran de canviar en els propers anys per recuperar l’estabilitat, i segurament no podrem evitar un cert nivell de sacrificis personals i globals. Cal que comencem a entendre, tant des d’un punt de vista individual com de les administracions, que certs models de consum no podran funcionar en el futur: és molt difícil mantenir estabilitat econòmica compatible amb una bona gestió mediambiental si no es fan canvis decisius. Concretament, ens referim als models de consum low cost, que s’han estès a tota mena de sectors i que són difícilment justificables quan les matèries primeres i l’energia s’encareixen de la manera que ho estan fent avui. Per més greenwashing que facin les companyies, tenir aparadors il·luminats tota la nit, canviar els aparells elèctrics cada dos anys o agafar un avió per a anar a fer unes copes a una altra ciutat no són activitats d’estalvi, sinó que contribueixen decisivament a l’escalfament planetari. Les implicacions, però, són més complicades, i és que cal tenir en compte que moltes economies, com ara la catalana, tenen un fort component d’ocupació en sectors com el turisme, que depenen d’un nivell de consum continu que difícilment es podrà mantenir en els propers anys. És important que les administracions facin el que puguin per aturar el cop ara mateix, però sobretot que comencin a pensar que cal promoure models productius alternatius, que permetin evitar que la propera crisi ens afecti de ple. Aquest pensament ja es podria haver fet, tant després de la crisi del 2008 com durant la pandèmia, però canviar inèrcies econòmiques i socials és complicat.
