“Catalunya és referència mundial en la recerca econòmica”

Es troba en un moment molt bo. Barcelona és un dels punts centrals de la xarxa de recerca en economia a Europa, i jo diria fins i tot a escala mundial. A Catalunya tenim la Barcelona School of Economics, institució formada per la UPF, la UAB, per l’Institut d’Anàlisi Econòmica (CSIC) i el CREi, que tenen equips de recerca de primera línia mundial. En termes de publicacions, alguns dels rànquings ens situen entre les millors institucions del món. Cada estiu, el BSE Summer Forum reuneix a Barcelona centenars d’investigadors d’arreu que presenten la frontera de la recerca.

Se’ns coneix més internacionalment que localment. Un dels motius pot ser que la nostra recerca és purament científica, no dedicada especialment a l’economia catalana, sinó a l’economia en general.

És clar. No és com la recerca en medicina, en què el ciutadà veu que allò que avui s’està investigant acaba servint per tenir més probabilitats de guarir una malaltia, que és un fet que interessa tothom. En economia, els resultats no t’afecten tan immediatament. Nosaltres treballem per entendre més bé, per exemple, quin és l’efecte de posar una certa legislació o per què una certa política en un país ha funcionat i en un altre país no. S’ha de dir, també, que part de la culpa d’aquest desconeixement és nostra, perquè estem més preocupats per la nostra feina i per parlar amb els nostres col·legues, que de fer-ne difusió i explicar per què el que fem és important i quins resultats obtenim.

Els polítics parlen sovint amb nosaltres. A Catalunya som molts els científics que donem consell a institucions europees, estatals i catalanes. Ens escolten i ens respecten, però després prenen les seves decisions. Òbviament, els científics estem motivats per fer coses útils i que tinguin aplicació; és una cosa que valorem i que ens interessa. Però el que ens mou és la curiositat. Nosaltres volem aprendre com funciona el món.

El comerç internacional no ha parat de créixer des de la Segona Guerra Mundial. Avui som molt més rics que fa dues generacions, i el comerç ha pujat per un factor molt més alt que el del nivell de renda. Abans de la pandèmia, ja vam tenir un altre experiment molt interessant. Quan hi va haver la crisi financera del 2008, en un any i mig el comerç va col·lapsar d’una manera encara més espectacular de com ho va fer durant la pandèmia. Moltes cadenes de producció es van desfer immediatament. Al cap d’un any i mig, ja no ho notàvem: es van tornar a muntar. Tenen una gran flexibilitat, aquestes cadenes de producció globals, que són les que han portat al creixement del comerç. El mateix que va passar durant la pandèmia, per la impossibilitat de transportar els béns, tot i que ja s’està recuperant, i prou ràpidament. Per què aquestes relacions comercials són tan flexibles? Per què és tan fàcil passar de no comerciar ni comprar internament, a comerciar i comprar a fora? Com és que podem canviar els nostres socis de comerç amb tanta rapidesa? Això és una cosa que em desperta curiositat.

És veritat que molta gent ha descobert que el món és molt inestable, que potser no podem confiar en aquests companys que ens estan venent o comprant els productes si l’endemà ens tanquen la frontera, però això és tenir una mica la vista en el curt termini. Hem tingut conflictes importants, però la trajectòria del món és una trajectòria de més coordinació i de més col·laboració. Les dades que tenim diuen que el comerç internacional promou el creixement econòmic i el benestar.

Anem a pams. És cert que hi ha un nivell d’integració financera molt més alt que abans. I això té coses positives: pensem en els estalvis de persones d’aquí que es poden invertir en una altra part del món on troben un retorn més alt, de manera que poden tenir una jubilació millor. Ara bé, molts d’aquests moviments de capital, moltes vegades, semblen una mica arbitraris, i això preocupa. De sobte, un país o un sector està de moda, i tothom s’aboca a invertir-hi. Però també de cop, deixen d’estar de moda, i tothom se’n va. A mesura que els mercats internacionals estan més interrelacionats i que la quantitat de fons d’inversió que es mouen és molt més alta, aquests moviments comencen a tenir efectes macroeconòmics importants. Aleshores, estem tractant d’entendre de quina manera podem aprofitar-nos dels avantatges sense estar exposats a gaires riscos. Un altre tema és el de les bombolles, que en l’àmbit acadèmic definim a partir de la relació entre el preu d’un bé i el seu valor fonamental. A la part del preu que no està justificada per aquest valor fonamental l’anomenem “bombolla”. Hi ha moltes bombolles, però potser la més coneguda és la del totxo: quan el preu d’una casa o d’un immoble és absurdament alt i impedeix que la gent compri un habitatge, genera un problema d’accés. Però pensem en una empresa que té instal·lacions que han pujat de preu: aleshores poden tenir més facilitat per demanar diners al banc per invertir i generar llocs de treball. De fet, no és una casualitat que en els períodes en què els preus dels actius són molt alts, hi hagi molta inversió, molt poc atur i que els salaris pugin. El problema és quan els preus cauen.

Per això molts esforços de la recerca estan centrats a entendre quina és la psicologia del mercat, perquè si la gent pensa això, acabarà passant això, i si la gent pensa una altra cosa, passarà aquesta altra cosa. Aleshores, tu mires els teus models i veus que les dues possibilitats estan sobre la taula. Llavors, de què depenen, del que creu la gent? I per què les té, la gent, aquestes expectatives? I per què les canvia de tant en tant? Aquest és un tema del qual encara sabem poques coses. Però és un tema central de recerca en economia: intentar entendre la formació d’expectatives.

Hi ha coses que sí que entenem. Si, per exemple, pensem que no hi ha prou habitatge, la manera de crear-ne no és desincentivar la gent perquè hi inverteixi. L’habitatge és un tema d’incentius molt clar. Per aconseguir més habitatge a un preu més barat, la resposta no pot ser dir que ara tots els constructors hauran d’entregar una part per a habitatge social, ni dir a tots els propietaris que tindran un topall en els lloguers, perquè: qui llogarà les cases? Si hi ha un consens social, el que s’hauria de fer és pagar-ho entre tots. Aquests tipus de distorsions, per exemple, són de les coses que, científicament, podem dir que no són bones.

No és un àrea en la qual treballi, però hi ha moltes certeses que indiquen que apujar el salari mínim no redueix la feina, sinó que la fa augmentar. En aquest cas és una mica diferent, perquè el que vols afectar és el poder de negoci entre les dues parts, els treballadors i l’empresa, que és diferent. Però, en el cas de l’habitatge, l’única cosa que fas és treure els incentius a les persones que podrien construir-lo o a les que podrien posar-lo en lloguer.

Hi ha una evidència molt gran que a mesura que la grandària del mercat augmenta, el retorn augmenta molt més. Això fa que ampliar la dimensió del mercat tingui molts beneficis, tot i que també pot fer disminuir la competència. No tenim bons models per pensar per què passa això.

La recerca econòmica no és ideologia. En absolut. La recerca econòmica utilitza mètodes científics. El que és bo és experimentar amb diversos mètodes i veure si els resultats casen quan ho fas d’una manera i quan ho fas d’una altra, per evitar biaixos.