Gran angular

DE MEMÒRIA

La geopolítica liberal (i 2)

El 1956, Vicens Vives, en plena Guerra Freda, reprèn un dels temes inicials de la geopolítica: el joc (d'escacs, o violent) entre ‘continentalistes' i ‘oceanistes'. Exemples dels primers són els imperis territorials (França, Alemanya, Rússia). Els segons són els imperis marítims (Catalunya-Aragó, la Gran Bretanya, els Estats Units d'Amèrica)

A par­tir dels anys 1945-50, les apor­ta­ci­ons de la geo­política cata­lana se situen en un món bipo­lar, el de la Guerra Freda. Se situen dins, però donen claus per des­mun­tar aquesta bipo­la­ri­tat, que jut­gen nega­ti­va­ment, sem­pre.

L'apor­tació de 1952 és ter­mi­nològica. I de sor­pre­nent èxit mediàtic. És una paraula o, de fet, dues parau­les fran­ce­ses: Tiers Monde, és a dir, Ter­cer Món. El seu pare és el demògraf ros­se­llonès Alfred Sauvy (Vila­nova de la Raó, 1898-París, 1990). El símil és el ter­cer estat (el popu­lar-burgès, que no és ni el pri­mer, nobi­li­ari, ni el segon, eclesiàstic) dels par­la­ments medi­e­vals. És a dir: 60 dels 97 estats de l'ONU d'aquell moment.

La idea d'un ter­cer en discòrdia, ni capi­ta­lista, ni comu­nista, ni occi­den­tal, ni ori­en­tal, seria enor­me­ment atrac­tiva, car tren­cava amb el con­cepte bipo­lar del món, i amb la para­lit­zant Guerra Freda. Segons Sauvy, el 1960, el 19% de la població mun­dial vivia al Pri­mer Món, el 34% al Segon, i el 47%, al Ter­cer.

L'èxit del con­cepte, però, ha sobre­pas­sat la rea­li­tat. El 1989, Sauvy va escriure que el terme ja no res­po­nia als fets. No es podien posar dins del mateix grup els països de l'Àfrica sub­sa­ha­ri­ana i les eco­no­mies dinàmiques d'Àsia.

Una altra gran apor­tació geo­política cata­lana és la de Jaume Vicens Vives (Girona, 1910-Lió, 1960). El 1956, Vicens, en plena Guerra Freda, reprèn un dels temes ini­ci­als de la geo­política: el joc (d'escacs, o vio­lent) entre con­ti­nen­ta­lis­tes i oce­a­nis­tes. Exem­ples dels pri­mers són els impe­ris ter­ri­to­ri­als (França, Ale­ma­nya, Rússia) amb vocació d'envair, o satel·lit­zar, els països que tenen al cos­tat de les seves fron­te­res. Els segons són els impe­ris marítims (Cata­lu­nya-Aragó, la Gran Bre­ta­nya, els Estats Units d'Amèrica) amb vir­reg­nats/colònies, que esde­vin­dran inde­pen­dents.

Els pri­mers tenen fron­te­res fixes, els segons fron­te­res ober­tes. Els pri­mers, una eco­no­mia pesant, poc fle­xi­ble, els segons, molt dinàmica. Els pri­mers, actuen de forma doc­trinària, els segons són molt més empírics. El Jaume Vicens de 1956 es decanta pels segons, tot i subrat­llant la potència històrica dels pri­mers.

El 1955-59, Marià Rubió i Tudurí, que, als anys trenta, havia escrit sobre la neces­si­tat de bas­tir els Estats Units d'Europa (i havia viat­jat molt per Àfrica) amplia la seva pro­posta. Els lli­bres són: La lucha por la paz. Guerra fría o guerra total (Bar­ce­lona, 1955) i El Sáhara por la paz (Bar­ce­lona, 1959). El deto­nant fou la des­co­berta d'immen­sos jaci­ments de petroli i de gas al subsòl del Sàhara. Per explo­tar-los con­jun­ta­ment, Rubió pro­posa cons­truir una Unió Euro­a­fri­cana de 18 estats: els 6 del nou Mer­cat Comú Euro­peu del trac­tat de Roma (1957), Por­tu­gal-Espa­nya, i els 8 estats inde­pen­dents del Sàhara.

Cin­quanta anys més tard, la cre­ació de la Unió per la Medi­terrània (UpM), amb seu a Bar­ce­lona. Inclou 44 estats: els 27 de la UE, i 17 de les altres ribes de la Medi­terrània. Ara, els can­vis són impor­tants: l'Europa medi­terrània, entre 1950 i 2000 ha pas­sat de 158 a 212 mili­ons d'habi­tants, i els altres països medi­ter­ra­nis, de 73 (1950) a 244 mili­ons d'habi­tants (2000). Amb un 50% de menors de 25 anys!

Les apor­ta­ci­ons de Romà Per­pinyà Grau (Reus, 1902-1991), en un recull edi­tat per Labor. Per­pinyà hi ana­litza la estruc­tura demogràfica de 3 grans regi­ons del món: l'Ori­ent Mitjà, l'Amèrica Lla­tina i la Unió Soviètica. A les dues pri­me­res, les grans aglo­me­ra­ci­ons urba­nes són a una gran distància entre elles (les 3 de l'Ori­ent Mitjà, a uns 2.000 km de mit­jana, les 13 de l'Amèrica Lla­tina, a 1.500 km), la xarxa urbana és feble, i bona part de l'eco­no­mia viu en un règim de sub­sistència.

Romà Per­pinyà des­co­breix que les “neces­si­tats (ali­ments, ves­tits, casa, trans­ports) són cober­tes quasi total­ment per les pro­duc­ci­ons locals”. La relació amb l'exte­rior no és (no era, el 1960) deter­mi­nant. A la part euro­pea de la Unió Soviètica, en canvi, les pos­si­bi­li­tats de crei­xe­ment econòmic eren més grans, car tenia 106 ciu­tats de més de 50.000 habi­tants, situ­a­des a una distància mit­jana de 250 quilòmetres.

Un encàrrec de Pi i Sunyer

El 1937, Carles Pi i Sunyer, aleshores conseller de Cultura del govern de la Generalitat, va encarregar la confecció d'una Geopolítica de Catalunya a dos cracks: Jaume Vicens Vives, medievalista, 27 anys, futur cap pensant de les Espanyes, i Alexandre Cirici-Pellicer, estudiant d'arquitectura, futur crític d'art, empresari de publicitat (Zen) i, el 1977, senador. El llibre no va sortir. Però, els magnífics mapes dels llibres de Cirici (La pintura catalana, La escultura catalana, La arquitectura catalana) segur que surten d'aquest encàrrec.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.