Ja hem arribat aquí
No sé si això ja ho he explicat. Quan es va iniciar la primera fase de la reforma laboral i la taxa d'atur estava lluny dels 5 milions d'aturats, vaig tenir l'ocasió de formular al ministre de Treball, llavors Celestino Corbacho, un parell de preguntes. Una va ser molt directa: “Senyor ministre, creu que la reforma laboral reduirà la taxa d'atur i farà augmentar la taxa d'ocupació?” Corbacho em va respondre: “Si el PIB creix i els bancs donen crèdit, sí.” A Espanya hem arribat als 5,3 milions d'aturats i a aquesta xifra s'hi afegiran, el 2012, almenys 0,5 milions més. Per què? Perquè Espanya no creix al 2%, que és el que ha de créixer per crear ocupació neta; perquè, és clar, l'economia espanyola ha d'aconseguir dues coses: reduir el nombre de desocupats i crear ocupacions a fi de donar cabuda a la nova població que vagi incorporant-se al mercat de treball, i l'FMI ha previst que el 2012 el creixement econòmic d'Espanya serà del -1,7%.
Espanya té un model productiu pervers: és molt intensiu en factor treball i poc en factor capital, que és lògic tenint en compte el que Espanya fabrica: en els últims seixanta anys cada boom econòmic hagut al regne ha estat, en major o en menor mesura, vinculat al maó. Però un model així té el problema que si no es fabriquen moltes coses les empreses no tenen demanda de treball, per la qual cosa l'atur inevitablement augmenta.
I la nova fase de la reforma laboral que s'està coent, servirà per reduir l'atur? En absolut. Les empreses tenen demanda de treball quan ho necessiten, i ara no ho necessiten perquè no venen el que podrien fabricar -ni cobrar el que venguessin- perquè el consum de tot s'ha enfonsat pel fet que ho ha fet la capacitat d'endeutament de tots. Ni famílies, ni empreses, ni entitats financeres, ni ajuntaments, ni governs regionals, ni l'Estat poden endeutar-se més, i si ho aconsegueixen, és a uns preus desorbitats, cosa que empitjora el problema. La reforma laboral reduirà els costos laborals de les empreses que continuïn funcionant però no farà augmentar la demanda de feina.
Però és que, d'altra banda, continuar endeutant-se tampoc és -era- una solució, ja que això feia que la dependència fos creixent: “Sobrevisc perquè em donen crèdit.” Aquesta ha estat l'altra pota del model de creixement espanyol: “On no arribo jo, arriba el crèdit que em concedeixen.” Quan la capacitat d'endeutament s'ha esgotat…
Què pot esperar-se ara? Un progressiu alentiment de l'activitat econòmica, més tancaments d'empreses i superiors problemes de finançament per a les administracions públiques en caure la recaptació fiscal. Més retallades de despesa per eixugar un dèficit monstruós. I més atur, sí. I sí: ja hem arribat aquí.
