La Borsa
Més valors
Economia

Àngel Cercós

President de Ciment Català i director general de Ciments Molins Industrial

“Una sola fàbrica de ciment podria cobrir tot el mercat català”

No és raonable que el preu
de l'energia elèctrica hagi pujat un 147%
Hem de poder avançar en l'ús de residus com a substitutius de combustible
És el moment de tornar a invertir en obres, estem condicionant la recuperació
No esperem arribar a un volum de consum raonable fins al 2020 o al 2023
El mercat català usa el 15%de la capacitat de producció
que tenim
Els tancaments dependran de la capacitat de cada empresa per aguantar

Al 27 de novembre passat el sector del ciment va convocar els mitjans per llançar el seu particular SOS i denunciar un futur que, avui per avui, és especialment negre.

Al territori hi ha sis plantes, les de Sant Feliu del Llobregat i Sant Vicenç dels Horts, de Ciments Molins, la d'Alcanar (Cemex), Montcada i Reixach (Lafarge), i Vallcarca i Santa Margarida i els Monjos (Portland Valderrivas), però d'aquestes dues, està aturada la de Sant Feliu del Llobregat i Vallcarca, que només està operativa uns pocs dies l'any, i Montcada també té una activitat intermitent. Res a veure, doncs amb el panorama de fa anys, quan les xemeneies de les fàbriques de ciment eren emblema del potencial industrial català.

Al sector encara miren de pair les conseqüències d'una caiguda brutal del consum intern –dels 8 milions de tones del 2007 als 1,3 milions previstos per a enguany– però també per la caiguda de la competitivitat del sector en relació amb el mercat global. És una competitivitat especialment afectada per les pujades en la factura elèctrica.

I, de les plantes que queden actives, a quina capacitat de producció estan treballant?
Si tenim en compte que les sis plantes que hi ha a Catalunya són plantes que poden funcionar, la seva capacitat total de producció està al voltant dels 8 milions de tones i, d'aquestes, al mercat local n'usem només el 15% o el 16%. No és una foto homogènia però en conjunt les fàbriques que operen estaran més o menys al 50% dela capacitat d'ús, comptant també l'exportació.
I això, quant de temps es pot continuar aguantant?
És difícil de contestar perquè aquí cal tenir en compte l'estratègia corporativa de cada grup. En tot cas, la realitat és que en un mercat com el de Catalunya, on s'havien arribat a consumir 8 milions de tones, avui una sola de les fàbriques que hi ha podria atendre tot el mercat, de manera que si mirem aquest mercat intern ens sobren 5 fàbriques.
Aleshores, el sector està condemnat a fer més tancaments?
Aquí l'important és quina és l'expectativa de futur. Si la previsió és que el mercat millorarà, a tots ens interessa no tancar les fàbriques, assumir les pèrdues uns anys i mirar de compensar-ho amb les exportacions, que no et donen beneficis però que al menys et permeten mantenir l'activitat i aguantar els costos fixos. I quant de temps es pot aguantar això? En el cas de Ciments Molins podem aguantar perquè tenim la fàbrica més moderna, estem a prop del port per a exportar... però el que faran els altres ja es veurà.
I quant de temps calculen que caldrà esperar per veure la recuperació del mercat intern?
Les previsions que tenim són d'una recuperació lenta. Tenim clar que els 8 milions de tones no tornaran, perquè era un volum que estava fora de lloc, equivalia a un consum per càpita el doble del que es donava a la resta de països de la Unió Europea. Avui pensar en 8 milions de tones és il·lusori, el raonable és esperar a arribar als 3,5 o 4 milions de tones, però com la crisi ha estat tan llarga i tan dura, això costarà. Al ritme actual, i si no hi ha un empitjorament, haurem d'esperar fins al 2020 o al 2023.
Estem parlant de molt de temps. Què fem mentre arriba aquesta recuperació?
Dependrà de la capacitat que tingui cada empresa per a aguantar, i en general les empreses d'aquí són grups internacionals grans i això dóna una certa força. El que s'espera és que almenys es mantingui una fàbrica per companyia, més, ja ho veig complicat.
El sector mira de compensar amb les exportacions però ho deia vostè fa un moment, aquestes vendes no aporten rendibilitat. Una solució limitada doncs...
Els preus del mercat internacional són baixos i per poder competir-hi, has de tenir uns costos ajustats. Però aquí la indústria té uns costos alts. Per començar, Espanya és el tercer país amb l'energia elèctrica més cara d'Europa, en canvi, estem a la cua en la substitució de combustibles tradicionals per residus, i la mà d'obra és més cara que països competidors com Turquia o Grècia.
Vostès van denunciar a la roda de premsa de l'últim 27 de novembre que el preu de l'energia elèctrica ha pujat un 147% del 2008 al 2013 a l'Estat espanyol. Qui en té la culpa?
El nostre sistema elèctric, tal com està dissenyat, resulta molt car. El dèficit de tarifa, les subvencions a les renovables... És un problema de disseny del sistema erroni. I per què els usuaris, residencials o industrials, han de pagar per això? Hi ha d'haver altres formes, no és raonable la factura que paguem.
Es posa en evidència que l'administració no veu que la indústria sigui un sector prioritari?
Que Espanya en general i Catalunya en particular han passat les últimes dècades patint problemes d'industrialització és evident, i la realitat és que avui l'energia elèctrica a Espanya és la tercera més cara d'Europa, que cadascú tregui les seves conclusions.
Parlem de l'ús de residus com a combustibles alternatius. Per què estem a la cua?
S'està avançant una mica però molt lentament. Fa uns anys aquesta via estava pràcticament inexplorada. Avui a Catalunya en substituïm un 24% (un 27,2% a Espanya), però encara estem molt lluny del 83% d'Holanda o el 68,5% d'Àustria. I avancem lentament perquè costa molt d'aprovar noves tipologies de combustibles i també per les pressions de grups ecologistes i de veïns preocupats. O la societat no ha sabut entendre o nosaltres no hem sabut explicar prou els avantatges i els no inconvenients que té utilitzar els residus com a combustible.
Expliqui'ls ara.
Un exemple, els neumàtics fora d'ús. Hi ha una oposició social que no està justificada, potser de vegades provocada per una manera tendenciosa d'entendre les coses i d'altres, potser, per desconeixement. Segurament una part del rebuig parteix de la imatge que la gent té de la crema de neumàtics a les manifestacions i de les columnes de fum negre que provoquen, però això no passa si aquests residus es cremen correctament. Si es fa bé la crema de neumàtics no té cap efecte nociu, i això és el que està proposant la indústria, i a més, l'administració hi és per controlar que això es fa bé. El que diem és que cal que siguem agosarats i cal que ens traiem les pors injustificades.
Falta valentia dels polítics?
El que és evident és que aquest ús dels residus és totalment beneficiós perquè, a més, si no s´'usen com a combustible, l'alternativa són els abocadors, i aquesta és una alternativa clarament pitjor, perquè nosaltres estem oferint destruir del tot aquests residus sense cap mena d'impacte per al medi ambient.
I aquí s'hi afegeix, a més, el nou impost sobre emissions que va aprovar fa uns mesos el govern.
No és que sigui un impost extraordinàriament car però ho és més que en altres comunitats que l'han posat, i en un moment en què totes les empreses del sector estan perdent diners des de fa cinc o sis anys, afegir-hi un impost ja és l'última. Això no fa sinó incrementar el perill de deslocalització interna, cap a altres plantes dels grups presents aquí, a països on les condicions són millors.
Nosaltres hem protestat i hem al·legat contra aquest impost perquè pensem que no és just, que està plantejat com un impost mediambiental però que en realitat és purament recaptatori perquè té zero efectes sobre el medi ambient llevat, és clar, que el que es vulgui és que tanquin les fàbriques de ciment.
Parlem d'aquest risc de deslocalització interna. Quina és la situació, ara per ara?
Les empreses que estem aquí probablement hi voldrem continuar, però això no és cap garantia. Si no es pot produir prou per mantenir-la activa, si es posen bastons a les rodes de la competitivitat, algú pot acabar decidint portar l'activitat a una altra planta del grup més eficient. Això ja s'ha produït i es pot seguir produint.
Si el consum intern millorés el risc de deslocalització cauria..
És el missatge que volem llançar: cal començar a fer obres ja. Som conscients que en èpoques de crisi el primer que es retalla són les inversions, les empreses també ho fem, però un país que fa set anys que desinverteix està condicionant la recuperació econòmica.
La crisi ha provocat moviments de concentració al sector. Ciments Molins va comprar la planta de Cemex de Sant Feliu del Llobregat per adquirir la seva cartera de clients i augmentar la producció a Sant Vicenç dels Horts. Aquest tipus d'operacions es poden tornar a veure?
Podria tornar a passar, és més factible això que no veure desmantellar fàbriques, tot i que a curt termini no ho veig probable. Avui, amb la parada quasi virtual de la planta de Vallcarca de Portalnd Valderrivas, queda una planta per empresa i, per tant, no veig aquest escenari gaire proper. Una altra cosa és que si acaben funcionant les fusions entre grups a nivell europeu o mundial, això pugui tenir conseqüències al mercat local.

Voluntat de permanència

El panorama no és, gens ni mica, optimista per al sector del ciment. La caiguda en picat del consum ha fet que les plantes catalanes estiguin en una situació molt complicada, ja que han encadenat exercicis en pèrdues i han ajustat producció amb aturades a les fàbriques.

El màxim responsable de Ciments Molins Industrial és realista a l'hora d'afrontar el futur, però tot i les dificultats té clar que l'ajustament del grup no requerirà, si més no per ara, deixar caure la mítica planta de Sant Vicenç dels Horts. “Tenim una sola planta aquí, i amb la substitució dels tres forns antics per un de nou podem dir que tenim una fàbrica molt moderna que ens permet reduir despeses d'estructures i manteniment”, diu Àngel Cercós. Una altra cosa, diu el directiu, és l'ajustament que hi pot haver a altres branques del grup, com en la producció de formigó, “on hi ha més d'una planta i encara hi ha marge”.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
estat espanyol

La CEOE reclama al govern espanyol que no prengui mesures que “generin confusió i desconcert”

Madrid
I les pomes gironines, més...
L’APUNT

I les pomes gironines, més...

Menys pomes però més dolces

CANET DE LA TALLADA

Feina del futur: qüestió d’edat

barcelona

L’adaptació al canvi climàtic en la IGP

CANET DE LA TALLADA

La inflació fa que les famílies mantinguin la despesa en vacances i posposin altres compres

barcelona

La collita de poma de Girona baixarà un 13% respecte al 2021

la tallada d’empordà

Dos vols cancel·lats i quatre retards al Prat per la vaga a Ryannair

barcelona

Catalunya lidera la contractació de menors de 25 anys

barcelona