I ara, què?

Ja no hi ha cap dubte. Els que volen un equip resultadista s'han fet del Barça. Els que volen un futbol estètic, també. Els que estimen l'atac i els que es tornen bojos per la pressió, tots, s'han fet culers. Ja no hi ha debat. El millor equip del món, es miri com es miri, és el Barça. Ho diuen els aficionats, els entrenadors (Juande i Ferguson inclosos), els mateixos futbolistes i tots els directius que somien un dia dirigir un equip com aquest. Oi, Florentino? La història posarà aquest equip on es mereix, és a dir, entre els més grans. Només el Celtic, l'Ajax de Cruyff, el PSV i el mateix Manchester havien aconseguit el triplet. El Barça és el cinquè. Cinc de no sé quants mils de clubs europeus. Un fet excepcional. TV3 ha muntat un concurs per batejar aquesta meravellosa obra: «Ziga-zaga Team», «Pep Show Boys», «Guardiola mecànica»… què sé jo! No ho compliquem. A vegades, el més senzill és el més entenedor: l'onze del triplet és «l'equip del Pep», l'autèntic artífex d'un canvi descomunal en totes les àrees del barcelonisme, començant per la mateixa junta directiva que el va catapultar, contra pronòstic, a la banqueta del Camp Nou (gran decisió de Laporta i Txiki), seguint per un munt de departaments del club que s'han ordenat, per la professionalització de la gestió del vestidor, des del primer a l'últim dels detalls, i acabant amb el control de l'entorn, això que tant costa de definir però que tan dolent ha estat tantes vegades en la història del barcelonisme.

Guardiola ha passat en un any a ser el referent del barcelonisme. Tan novell i curiosament tan expert. Ha trencat tots els tòpics (concentracions, viatges, metodologia de treball i de control del grup, discurs a la premsa, a l'aficionat, a tothom…) a còpia de coherència de cara a l'exterior del vestidor i de fermes conviccions futbolístiques envers els seus homes. Els jugadors han estat els primers sorpresos de tot plegat. Alguns veterans, com Eto'o i Henry, assenyalats a principi de temporada, han acabat agraint públicament a Guardiola la seva feina; els joves, en fi, als joves se'ls ha obert el cel. Tenir davant un entrenador que aposta per ells i que és capaç d'alinear set jugadors del planter a la final de la copa d'Europa no té preu. És l'hora de les celebracions perquè també en això Guardiola ha anat en sentit contrari a l'habitual comportament del culer que, massa vegades, ha celebrat uns títols que mai s'han acabat assolint. Fins i tot la prudència del tècnic s'ha traslladat a l'afició.

Però ara ja és hora de fer festa. Al carrer, és clar… perquè Guardiola ja està pensant en el futur. En com guanyar el Xakhtar en la supercopa d'Europa, a l'Athletic a la d'Espanya, el mundialet del Japó i els títols espanyols, com no cedir ni un dit a la pressió sobre els futbolistes, en renovar el planter amb gent nova que pressioni els campions, a fer créixer en seguretat l'afició. I ara què? És senzill. A partir d'ara el que digui el Pep. Ens el creiem. Els jugadors que vulgui fitxar ben fitxats estaran. Carai Pep! Quina n'has muntat!