CONTRACRÒNICA

XAVI BALLESTEROS

Havia de ser un infern i va ser un foc de camp

Quan un equip té 30 milions d'euros damunt del parquet i el seu rival n'hi té 5 –pel primer equip i 8,5 pel club– queda clar que el primer té molt més talent a la plantilla. És un David contra Goliat. I això encara és més accentuat quan el que té 30 milions té la confiança que li dóna haver encadenat aquest curs 25 victòries consecutives mentre que l'altre encadena ja cinc derrotes en els últims sis partits, amb la desconfiança que això genera. L'única possibilitat que té el dèbil per superar el potent és l'actitud. El caràcter. El punt d'honor. En definitiva: els pebrots. I encara més si a les graderies se citen quasi 12 mil persones per crear un ambient ideal per intentar l'èpica. El problema és quan a la falta de qualitat també s'hi afegeix la falta de punt d'honor... Que Josep Franch sigui el millor de la Penya és molt indicatiu. O ho és molt poc. L'ambient hostil, per dir-ho d'alguna manera –a Belgrad sí que hi ha ambient hostil– va quedar desactivat en cinc minuts; el temps que van necessitar els blaugrana per obrir forat i fer palès allò del voler i no poder. Quedaven molts minuts, però la sensació era que tot estava resolt. I encara més si som conscients que el Barça es podria dir que no va jugar al màxim de les seves possibilitats, si tenim en compte que el jugador que més va jugar va ser Basile, que Navarro va jugar poc i que Ricky va ser molts minuts a la banqueta. I, tot i així, el Barça va assolir el triomf més ampli a l'ACB a Badalona. I a sobre tenint en compte que ara, en 20 dies, el Barça es juga dues competicions amb el Panathinaikòs a la vista. L'Olímpic havia de ser un infern i al final va ser un foc de camp. I això que per primer cop el Barça va entrar a l'Olímpic per la rampa que deixa els jugadors dins el pavelló per evitar incidents. A Badalona a vegades és ple i es crea un bon ambient, però de pressió, res. Tothom ja anava mentalitzat que això de l'èpica en el món del bàsquet modern, on Barça i Madrid mengen a part, cada vegada té menys sentit. El duel tan esperat per tothom va ser plàcid fins i tot per qui menys volia que arribés: Ricky, que va marxar de l'Olímpic com si encara fos a la Penya. Mumbrú i Raül ho van passar pitjor.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.