PEL CARRIL DEL MIG

TONI ROMERO

«‘Valor jurídico, cero'»

En uns moments en què el poder a les mans soci­a­lis­tes –hau­ria de dir a les mans de deter­mi­nats soci­a­lis­tes– va acon­se­guint el seu objec­tiu d'impreg­nar la vida cata­lana de refe­rents espa­nyols i espa­nyo­lit­zats, quan els mit­jans de comu­ni­cació públics de Cata­lu­nya par­len de les selec­ci­ons espa­nyo­les com a pròpies –només s'han de veure i sen­tir els prin­ci­pals infor­ma­tius de TV3 i Cata­lu­nya Ràdio– de tal manera que fins i tot jo, que no milito en aquesta religió, tinc temp­ta­ci­ons de ren­dir-me, em sem­bla salu­da­ble poder pen­sar que no tot està per­dut. El tri­par­tit –dei­xem-ho així, que no tot és el PSC– haurà acon­se­guit el millor finançament per a Cata­lu­nya, però en qüesti­ons simbòliques i iden­titàries, tenir un soci de govern com ERC no ha tin­gut grans con­seqüències. Dilluns sen­tia Jaume Alguer­su­ari pare pre­su­mir que el seu fill ha acon­se­guit por­tar una senyera al cos­tat del seu nom i de la ban­dera espa­nyola en la ves­ti­menta que porta en la F-1. Aquest és el per­fil d'èxit, –tam­poc cal obli­dar que Alguer­su­ari fill ha vis­cut en part del pro­grama de Joves Pilots del Cir­cuit de Cata­lu­nya, con­tro­lat política­ment per ERC– que podem cele­brar? O el reco­nei­xe­ment del rugbi touch? Arenys de Munt i el seu referèndum ens ha de fer obrir els ulls. «Valor jurídico, cero», deia la ine­fa­ble vice­pre­si­denta De la Vega. Tot el que vul­gui, però si surt a par­lar-ne és perquè estan molt ner­vi­o­sos, perquè en nom de la democràcia no es poden negar els actes democràtics (il·legals en el dic­ci­o­nari neo­fatxa del PP). I ja sé que no hi ha una majo­ria social que avali la inde­pendència. Els demòcra­tes això ho res­pec­tem pro­fun­da­ment, però no estic segur que el cada dia més neguitós i intel·lec­tu­al­ment des­ar­mat poder polític espa­nyol serà res­pectuós si algun dia s'acon­se­gueix aquesta majo­ria social per la inde­pendència. Els fa por qual­se­vol presa de posició en aquest sen­tit. A Laporta ara el lapi­den públi­ca­ment quan mai van quei­xar-se de les afi­ni­tats polítiques de Núñez i Gas­part (les d'aquest últim, gens pri­va­des, per cert). Van insul­tar Ole­guer Pre­sas, de qui van haver d'adme­tre la renúncia a la selecció espa­nyola sem­pre que no ho pro­clamés públi­ca­ment. Sèrbia i Eslovènia aca­ben de jugar una semi­fi­nal de l'Eurobàsquet. Cata­lu­nya i Espa­nya no ho poden fer, diuen, perquè «una parte no puede jugar con­tra el todo», un postu­lat que en el fons admet que Espa­nya sense Cata­lu­nya no és res, no exis­teix, és un arti­fici admi­nis­tra­tiu sense més cohesió que la fis­cal. Per cert, en l'Eurobàsquet, Espa­nya sense els cata­lans hau­ria aspi­rat a meda­lla, però Cata­lu­nya també. I van pas­sant les opor­tu­ni­tats...



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.