A les teves mans
La gran massa no viu, només fa, no bada, només fa, no és, només fa
De nit som la zona de confort d'algú, la seva habitació del pànic. Quin privilegi, sense por ni filtres. Tot flueix, és més orgànic, natural, dolç. Deia Anaïs Nin que cal viure abans d'escriure: algú li hauria de dir que també es pot escriure abans de veure. Idealitzant, construint ponts entre solituds, barrejant conceptes que d'entrada topen. Som ponts amb música de Txaikovski i amb boira de bon matí. Inquietants, delirants, com de somni. Sona un Nocturn de Chopin a tota castanya i tot fa olor de magnòlia. Mentrestant, la gran massa no viu, només fa, no bada, només fa, no és, només fa. Tants imbècils per a tantes poques bales. Un cercle petit de feliços pocs s'aboquen a les seves passions. Són iaies fent ganxet, fulles de te sota una pluja de granotes. Escriuen contes sobre la lleialtat d'una gossa com a exemple per a una gata, dibuixen la incapacitat humana per reconèixer-se en algun fragment del mirall trencat que els repta. Són homes i dones biònics que a les dotze de la nit es transformen en dracs de pedra, gàrgoles en moviment. Parlen amb un so molt arcaic i reben tota mena d'injúries per part dels intransigents. Aquells mateixos que no viuen, no baden i no són perquè només fan. Els feliços pocs els etziben la fuetada de la indiferència, van a la perruqueria i regalen llapis de memòria plens de pel·lícules. La inspiració és un missatge del subconscient? Prové d'un estel enganxat en una antena? D'un cartell que resa es busca un gat? Potser sí. Però també t'arriba d'un rostre que se't menja amb els ulls.
