Tribuna
El mal
“La qüestió de la genealogia de la perversió continua oberta
Aquest concepte cabdal, abordat secularment per la filosofia, la teologia i la ciència, sembla tornar a l'exposició mediàtica.
Ara, dos llibres recents, s'hi atansen de bell nou, ambdós des d'una perspectiva científica, si bé d'etiologia i abast diferents. Em refereixo a Els perversos narcisistes, del psicoanalista Jean-Charles Bouchoux (2016) i a La neurología de la maldad, del neuròleg i psiquiatre Adolf Tobeña ( 2017).
La qüestió de la genealogia de la perversió continua oberta, en la contemporaneïtat, des de Hannah Arendt i la seva cèlebre formulació sobre la banalitat del mal. Com és prou conegut, la filòsofa germano-jueva, amb motiu del judici a Eichmann a Jerusalem i el seu comportament davant les barbaritats imputades, va desenvolupar la teoria segons la qual el prototipus d'exterminador nazi no havia de ser necessàriament un abominable sàdic i pervers caracteritzat per la més absoluta indiferència o fins i tot gaudi davant l'assassinat planificat i massiu de congèneres humans. Hanna Arendt, contràriament, mantenia que Eichmann, més que un ésser monstruós, va ser un funcionari amatent al compliment d'ordres que no devia qüestionar, un normal pare de família i bon cristià convençut que res de reprovable hi havia a enviar a la cambra de gas milers i milers de persones, atès que això és el que hauria fet qualsevol altre funcionari col·locat en idèntiques circumstàncies històriques. Aquesta teoria de la “banalitat del mal” no cal dir que va indignar bona part de la societat del seu temps.
Del seu temps i d'ara mateix perquè, contràriament a aquesta culpa difusa que indica la filòsofa, els dos científics abans esmentats deixen ben clara la individualitzada, personal i intransferible responsabilitat pel mal causat derivat d'un patològic component narcisista pervers (Bouchoux) o d'un espectre neurològic (Tobeña).
El primer retrata amb precisió el pervers narcisista com a persona que utilitza el vincle afectiu per sotmetre despietadament la víctima a la qual empenta cap a la depressió. Encara més, quan un pervers narcisista és pare “no dubta a sacrificar la salut mental del seu fill amb l'única finalitat de preservar el seu benestar”.
Per la seva banda, el neurobiòleg ens diu que s'ha comprovat, gràcies a l'estudi de determinats circuits cerebrals i de factors neuronals i hormonals, que en totes les ètnies i cultures hi ha entre un 1 i un 2% d'individus absolutament amorals, antisocials i que fins i tot gaudeixen infligint sofriments als altres. Lamentablement, aquest percentatge es duplica en determinats àmbits, i arriba al 3 i 4% en el món de les finances, el periodisme i la política.
