Opinió

opinió

M’estimo La Caixa

Ara la major part de la despesa va destinada a ajudar la investigació i els desfavorits

Em va sorprendre trobar en el collage de retalls amb què acostumàvem a folrar les carpetes en la meva etapa d’estudiant d’institut, un anagrama ben gran de La Caixa fent companyia a unes fotos de Maria del Mar Bonet o unes imatges antimilitaristes.

Però no és tan estrany. L’entitat era una institució, amb majúscules, quan no en teníem d’altra. Era un referent inqüestionable, una ensenya en la qual s’emmirallava el país. I amb l’adolescència (parlem de finals dels setanta) arriba l’obertura del règim, i La Caixa contribueix decisivament a insuflar vida social amb els seus inestimables “Plans de dinamització cultural”, alhora que es desempallega de retòrica i s’atreveix a dir-se només “la Caixa”, fins i tot fora de Catalunya. I tot plegat m’omplia d’orgull i admiració, i per això duia el gran adhesiu amb la característica tipografia Times.

Però en un moment determinat es vesteix de coloraines amb l’estrella de Miró, i amb la liberalització de les caixes d’estalvis fa el salt a Espanya, al mateix temps que va abandonant la labor cultural i cívica descentralitzada, que deixa en mans d’una Generalitat efervescent. I ja no té aturador. Un penúltim episodi d’èxit arriba amb la greu crisi de les caixes. En una catarsi sobtada, diligenciada pel Banc Central Europeu i el Banc d’Espanya i tolerada per la societat civil i el poder polític català, es dona per ineficient tot el conglomerat de caixes catalanes pel sol fet d’estar format per ensenyes petites, sovint amb vinculacions institucionals i polítiques innòcues (principalment diputacions, per raó de la seva fundació), i per haver mostrat frivolitat en la darrera etapa del boom econòmic. I d’aquesta desfeta únicament en surt beneficiat el germà gran, La Caixa, amb un negoci molt més diversificat i una solvència fruit d’una actitud sempre prudent que el fa imbatible. Desapareix d’avui a demà una xarxa regional de petites caixes que mai van tenir la intel·ligència d’unir-se estratègicament com sí que passa a Alemanya o Itàlia, on segueixen essent decisives. Caixa de Girona va a parar sota les ales de la degana en una operació que, amb motiu del desè aniversari, directius empresarials gironins qualificaven d’afortunada, i ho és, si bé també representa la plena dissolució d’un projecte territorial que enyorem i podia tenir futur.

Sortosament la gran entitat financera, malgrat haver perdut l’estatus de caixa, que hi obligava, manté a ultrança la seva labor altruista sota l’empara de la Fundació ”la Caixa”, que n’és de fet la propietària. Però ara la major part de la despesa va destinada a ajudar la investigació i els desfavorits, en una línia diferent de la que tenia a finals del segle anterior i amarada, sens dubte, dels principis morals de qui ha estat l’arquitecte de l’etapa de gran expansió, Isidre Fainé.

Amb tot plegat, la meva percepció i la de molta altra gent havia canviat. Mereixia més que mai la nostra admiració perquè no era només una companyia de projecció internacional, sinó també un referent filantròpic universal, però al mateix temps havia esdevingut una companyia financera de perfil netament executiu. I una entitat que havia nascut amb voluntat social però també amb ànima catalana havia perdut molts llençols amb tantes bugades. Pren una posició discreta però activa en contra del procés d’emancipació, que es plasma amb el trasllat no només de la seu corporativa sinó també de la Fundació, i deixa ben clara sempre que pot la seva vocació hispanista, consolidada amb l’absorció de Bankia i el nomenament d’un director executiu totalment aliè a la tradició de l’entitat.

Amb tot, no penso, francament, que li hàgim de girar l’esquena. Que cada cop vagin més lluny no ha de fer-nos veure’ls més lluny. No té la seu formal aquí, però sí el servei central; no és catalanista, però encara no ha sepultat el substrat de país; no creu en una cultura de base com abans, però és innegable la seva labor social; la veiem mercantilista, però aquesta és la clau del seu èxit i no podem caure en populismes desqualificadors; ens sap greu veure l’atenció despersonalitzada, amb gent gran fent cua al carrer, però diuen que és avançar-se al futur, i tots ho han acabat fent. El que convé és, entre tots, al capdavant els polítics, persuadir-los de nou, començant pel cap de casa. M’agradaria tant de convèncer el senyor Fainé, que tan bé sap guiar la nau, que la catalanitat és més compatible que no es pensa o vol, i que el seu llegat quedarà coix si no ho té present...

I això no impedeix pensar en recuperar, al mateix temps, quelcom d’aquell ric entramat de caixes que ens donaria una llibertat d’elecció absolutament necessària que avui no tenim. I això pot fer-se des d’institucions empresarials com la Cambra de Comerç, impulsant entitats existents com Caixa d’Enginyers o generant noves iniciatives que puguin lluir sense escrúpol uns valors que encara creiem vigents d’arrelament al país i proximitat a la gent.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)

Compra un passi per només 1€ al dia