La primera persona a perdre les empremtes

Ja ho deia jo: tant de gel hidroalcohòlic i fregar-nos les mans ens esborrarà les empremtes! Avui al matí, al departament de Jefatura on fan el DNI i tothom parla castellà, fins que demostres saber el català –asseguda en una cadira que ja no es desinfecta i amb doble mascareta–, he trigat més de mitja hora per aconseguir una empremta. L’home, força atractiu –almenys tenia bones vistes–, vinga a fregar-me el dit amb alcohol i després pel lector electrònic –això amb tinta com abans no passaria– primer de panxa, després de cantó, i jo mirant el gest negatiu del seu cap, una vegada i una altra. “Faig força?” “Sí, prem.” Quatre vegades cada dit de cada mà. El blanc de la seva cara s’ha transformat en vermell tomata, indici d’estar a punt del desmai i de la seva boca ha sortit la paraula màgica: “Ara! M’ha costat, eh, m’ha costat! Tens poca empremta!” “És el primer cop que em passa”, dic impotent. I és quan per alleugerir la situació, li deixo anar el títol d’aquest escrit. Ja em veia demà als titulars!