Els de quintes i els voluntaris

Fa cinquanta-quatre anys que vam deixar aquell estil de vida. Havia dialogat amb persones de la quinta del 1925. Alguns feren la mili a les costes del Marroc. En aquella època el servei militar es podia comprar. Aquests i els nats a les primeres dècades del segle XX patiren les conseqüències traumàtiques d’una guerra on italians i alemanys, per via aèria, massacraven població civil. Escoltant-los sabem quins són els seus desitjos i les necessitats actuals: la immensa majoria volen viure a casa seva. Però per a una atenció domiciliària com cal es necessiten més diners i una organització social basada en la subsidiarietat. Això vol dir que allà on no pot arribar la persona o la família cal que hi arribi l’Ajuntament o, si no, la Generalitat o bé el “Centralisme Estatal Jacobí” amb no tantes públiques promeses –del que faran i no fan–, sinó amb un repartiment més just, d’acord amb el que aporten els qui viuen i treballen a Catalunya.