L’admirable Costa Rica

Aquesta és la qualificació que li donava el meu també admirat escriptor mexicà Octavio Paz (a.c.s.) en un dels molts llibres que li he llegit. Com deuen saber els lectors, l’any 1948, a Costa Rica hi va prendre el poder el president José Figueres Ferrer (“Don Pepe”), fill d’un matrimoni català i catalanoparlant a casa seva. És considerat al seu país i a bona part de l’estranger l’home providencial que va dur pau i estabilitat al país, després de suprimir l’exèrcit i fer canvis substancials en l’economia i els drets civils. Tot i estar situada geogràficament a la sempre conflictiva Amèrica Central, la Costa Rica de “Don Pepe” s’ha mantingut sempre al marge de tots els conflictes, sense cap necessitat d’acudir a frentes ni a teologías de liberación; n’ha tingut prou amb el seny i el sentit comú per tirar endavant el país pacíficament. Recordo la seva visita a Espanya, i concretament a Os de Balaguer, poble natal dels seus pares, pels volts dels anys cinquanta, el seu discurs en català des de l’ajuntament, i les crítiques ferotges que va rebre després per part dels capitostos del Movimiento. Però, és clar, en no enfrontar-se amb cap dels “imperis”, ha passat sense pena ni glòria entre els comentaristes de la majoria de rotatius. Quina llàstima!