Independitzar-se abans dels 25, un somni o una realitat?

Els centennials estem farts de moltes coses... Per alguna cosa sempre estem queixant-nos per Twitter. Dels sous abusius, dels contractes de pràctiques que mai s’acaben encara que faci tres anys que te’n vas graduar, de les taxes de desocupació per les quals 4 de cada 10 joves estan a l’atur. Però sabeu del que més farts estem? Que la generació boomer es mofi de nosaltres. Que si dèbils, que si fluixos... Quan hem estat la generació dels sí-sí estudiants amb estudis superiors que mentre els tiràvem endavant amb suor i llàgrimes treballàvem llargues jornades per sous precaris. Tot això intentant conservar l’escassa salut mental que ens quedava, però això ja és un altre tema. Hem sortit al mercat laboral després de la crisi econòmica més gran de les últimes dècades i ara ens trobem una pandèmia mundial. El que realment ens emprenya són les afirmacions que hem llegit en moltes ocasions: “Els mil·lennistes i els centennistes no volen independitzar-se.” Doncs és clar que ho volem! Però mentre se’ns continuïn oferint treballs mal remunerats per als quals la majoria estem sobrequalificats i els preus de l’habitatge continuïn pujant, aquesta idea es quedarà en un somni que molts de nosaltres cada vegada veiem més llunyà. Conclusió: a qui jutgi el nostre camí els prestem les nostres sabates. Que ens diguin ells si en aquestes condicions és fàcil obrir-se pas en l’odissea de trobar un pis a Barcelona.