Vells

Fa unes quantes setmanes parlava amb un amic que ha llegit moltes coses de l’escriptor Fernando Aramburu. Ell parlava dels vells. Dels vells en general i dels seus vells en particular. Dels que et deixen equivocar-te sense voler alliçonar-te. Dels que es van considerar comunistes i ara exhibeixen la duresa de Vox. Dels que als vuitanta continuen volent estar bé amb tothom i ara pensen com els joves. […] Sentint-ho pensava: raonables, els primers; intolerants guerrillers, els segons, i llepaires egoistes, els tercers. Fa uns dies vaig llegir o vaig sentir més o menys el següent: “Un avi no ha de ser gaire amable. Si ho és, diran que repapieja. No ha de participar gaire en les converses. Si hi participa molt, el rebutjaran per indiscret. No ha de tenir plans a llarg termini, i si en té no s’ha d’exhibir. Si ho fa, pensaran que és un il·lús, o que el deteriorament l’ha desinhibit.” Ara estic pensant força en això, perquè estic en aquesta edat en què la lluita es té poc en compte i l’acomodament o l’adaptació es converteix en l’única opció. Acomodar-se, adaptar-se!... Però com? Amb mà oberta, màniga ampla i mirada distreta. O donant la raó als que busquen canvis i desconsideren el passat.