A la noia del Palau Sant Jordi

No sé qui és, ni com es diu, ni l’havia vista mai a la vida, però les imatges de la seva mirada neta, somrient i encisadora, durant la retransmissió per TV3 del concert d’Eufòria al Palau Sant Jordi, mirant a les càmeres de televisió i invitant-nos, amb el gest amable de la seva mà, a cantar i a ballar mentre la Mariona cantava la fabulosa Bam Bam de Camila Cabello, són una autèntica meravella per la seva naturalitat, espontaneïtat i, per què no podem dir-ho també, per la seva càndida i alhora captivadora bellesa.

Unes imatges que, al meu entendre, constitueixen tot un paradigma del que ha estat aquest fantàstic concurs d’Eufòria, en permetre que molts joves –i no tan joves!– del nostre país s’hagin familiaritzat més, gràcies a la música, amb la llengua catalana, en aquests temps “foscos” d’alarmant reculada del seu ús social com els que estem vivint actualment.

Al Brasil tenien en Pelé (que en pau descansi), però encara els queda Copacabana i La noia d’Ipanema; i a nosaltres se’ns en va anar en Messi, però encara tenim La Barceloneta i La Noia del Palau Sant Jordi! Au vinga, Els Amics de les Arts, dediqueu-li una nadala, però en català i en anglès, perquè així doni la volta al món sencer i tothom conegui l’altra nostra Motomami!

Així doncs, dono milers de gràcies a la noia del Palau Sant Jordi i a tots aquells altres milers i milers de joves –i als fantàstics concursants!– que han fet possible l’immens èxit d’aquest concurs i que puguem, a més, creure en l’existència d’un futur esperançador per a la nostra llengua.